SudActiu

Archive for the ‘2009’ Category

Mentre acabo de preparar la crònica del cap de setmana passat, us deixo la previsió per al cap de setmana. Sembla que afluixarà una mica la calor i igual mos fa una visiteta l’aigua. Estarem distrets!

Predicción por Localidades. Benasque (Huesca)

Fecha	mié 29		jue 30		vie 31		sáb 01	dom 02
	pm		am	pm	am	pm
Estado del cielo
Prob. precip.(%)	10		5		20		65	35
T. Máxima (ºC)	33		27		30		29	25
T. Mínima (ºC)	12		10		10		11	9
Viento
(km/h)	11		7	0	11	11	14	7
Indice UV Máximo	10		9		9

Des de que vam començar a pensar en SudActiu, teníem un parell de coses clares. La primera era el nostra amor per la natura en general i per la muntanya en particular, la segona era que internet seria una bona eina per difondre i promocionar allò que volíem fer. Ha passat bastant de temps (crec que uns 2 anys) i la nostra passió per l’entorn segueix intacta i disposem d’aquesta finestra al mon per explicar el que fem, pensem o sentim.

Doncs bé, avui ens sentim molt i molt malament. Ahir va ser un dia terrible. Si no fos prou greu el fet de que s’està cremant part del nostre patrimoni (una part preciosa i molt propera), quatre bombers van morir mentre treballaven per apagar-lo i dos més van resultar ferits (un dels quals en estat crític). La veritat és que quan vaig llegir la notícia per internet, em vaig sentir com si haguéssin mort 4 companys. Quatre homes que lluitaven per apagar un foc que cremava al Port, a Horta de Sant Joan. Estaven arriscant la seua vida per salvar la muntanya, aquesta muntanya que tant ens agrada i que ens permet gaudir de les nostres aficions.

Per tot això que he intentat explicar i aprofitant aquesta petita finestra al mon de que disposem, volem fer arribar el nostre condol a la família, companys i amics dels bombers morts, enviar molts d’ànims per als ferits i els seus familiars i desitgem la seua recuperació el més ràpidament possible. A la resta de bombers i tota la gent que està treballant en les tasques d’extinció de l’incendi també donar-los ànims i donar-los les gràcies pel seu esforç i dedicació, especialment en moments tan difícils com aquests.

Tots aquells que vau encomanar samarretes les podeu passar a recollir. De moment les té Emma a la joieria. Els que no hagueu pagat, penseu de portar els dinerets.

Semblava que amb l’estiu havia de vindre la tranquilitat, però quan un és inquiet ni la calor pot parar-lo. Aquest proper cap de setmana anirem a Cerler a gaudir de les Gore-Tex Vertical Series, si algú s’anima només cal dir-ho i apuntar-se, jo us ho recomano ja que és un cap de setmana diferent i molt divertit.

La següent setmana, el primer cap de setmana d’agost, 10 valents anirem a fer el Trail de l’Aneto, segur que serà una gran aventura i posarem a prova la nostra resistència per acabar els 78 km de recorregut. Si algú vol una cosa una mica més light, podeu anar a la Galera, una cursa més curteta però posada a una bona hora (crec que les 19h del dissabte) i ben propet de casa. Us penjo el cartell per si hi esteu interessats.

Dissabte 4 de juliol a les 0:00, aquest és el moment que he estat preparant i esperant tot l’any.

Quines ganes de sortir!

Finalment i més poc a poc del desitjat, es va fer l’hora de sortir, vam engegar el frontal, el pilot posterior i ens vam posar en moviment. Al principi ens esperaven uns km de baixada, ideals per descarregar la tensió i entrar de ple a la cursa.

Un altre gran record de la Cursa.

La gent estava molt concentrada, es sentien poques veus i tots manteníem la fila intentant regular esforços. Temperatura ideal (una mica de calor i tot), ànims de la gent i algunes cares conegudes ens acomiadaven de la civilització. Venia la primera pujada i vaig començar a caminar i a despreocupar-me de la gent que em pogués passar o que portés per davant.

Aquesta pujada inicial ja era dureta, 800 mts en 3,2 km, però es va anar fent amb bones sensacions. Una vegada dalt del Pic del Clot del Cavall venia una mica de cresta i baixada per un típic prat pirinenc on vaig allargar una mica el pas per aprofitar el desnivell. Al acabar la baixada i després d’una mica de terreny ondulat venia el refugi Joan Canut – Pla de l’Estany. Ja feia estona que plovia, però una mica abans d’arribar al refugi es va intensificar així que vaig haver de posar-me l’impermeable. Després del petit avituallament (hi havia molt poc espai i el fred no invitava a aturar-se) vaig seguir el pas. Ja m’havia desorientat i no recordava el que venia (o no ho volia recordar).

Mentre el terreny s’anava inclinant vaig treure i muntar els pals. Amb l’aigua, el fred i les lentilles em va costar més del normal però finalment tenia 2 extremitats addicionals per ajudar-me a pujar. El problema és que en feien falta moltes més. Allò era increïble, terreny molt complicat i variat (lloses de pedra, rocs, graveta, fang, neu, …), el pendent continuava inclinant-se i els trons cada cop estaven més prop. Van ser moments MOLT durs i en que vam arriscar una mica massa (pujar el cim més alt d’Andorra, de nit, amb material insuficient i al centre d’una tronada d’estiu no és gens aconsellable). Per sort ens fèiem companyia els uns als altres i la música de gaita ajudava a treure-li realisme a la situació i et feia pensar que estaves dins d’un somni o d’una pel·lícula èpica.

Després d’un esforç molt gran i ja sense els trons, vam aconseguir arribar al coll on van dir-nos que no fèiem cim i que ja podíem començar a baixar amb compte. Sense pressa, amb llum i sense fred hagués estat un descens plàcid, però els petits trams de neu complicaven una mica les coses (jo vaig caure un parell de vegades) i et feien anar molt concentrat. Al final de la baixada ens esperava el refugi de Comapedrosa, primer avituallament consistent i punt important de la cursa. Ja vaig arribar bastant tocat i, després de 20 o 25 minuts de descans encara estava pitjor. Tenia la humitat dins del cos, em costava menjar i les sopes instantànies en lloc d’escalfar-me el cos em cremaven la llengua. Com veia que per molt que estès allí el fred continuaria vaig decidir sortir.

Ja no plovia, el terreny era molt més amable, la pujada era més suau (evidentment no podia ser més empinada) i poc a poc vaig poder anar pensant en com anaven les coses. I la veritat és que anaven mal, havia gastat bastantes forces, havia passat molt de fred, tenia un múscul del quàdriceps esquerre que em molestava al pujar i quedaven més de 2/3 parts de la cursa. Final de pujada, lleugera baixada, pujada per les pistes d’Arinsal i baixada cap al Coll de la Botella. Per fi arribava a un terreny conegut! A l’avituallament preguntem una mica i ens diuen que han eliminat el Bony de la Pica i que hi ha canvis a tot el recorregut, s’ha canviat el final i queda en uns 80 o 90 km. En aquells moments era el que necessitava sentir i, tot i que també ens van dir que no era 100% segur, em va animar a seguir fins al final.

Pujada per pistes (que empinades són les roges quan toca pujar-les), planegem fins al Pic del Cubil i

Camí de Sispony pel recorregut alternatiu.

una llarga baixada fins a Sispony.

Avituallament Super. A seguir!!

A partir d’aquí i després de relaxar-me i fer alguna foto venia el llarg tram d’asfalt, ciment i terreny molt dur (dur de tacte perquè era pla o en baixada) que ens havia de portar fins a la Margineda.

Després d’uns quilòmetres eterns vam arribar al primer avituallament

Super del dia. Ens vam informar de les modificacions del recorregut, vam menjar el que vam poder (quin esforç per poder fer entrar 7 0 8 cullerades d’arròs bullit), canvi de pantalons, cura de peus, ibuprofé (primera vegada que me’n prenia) i a tornar-hi, que venien 1300 mts de desnivell fins al refugi de Prat Primer. La pujada va anar-me molt bé, progressivament vaig anar agafant un bon ritme i, tot i que va fer-se llarga, vaig poder aguantar aquest ritme fins a dalt.

Impossible fer bona cara, el cansament ja fa mal.

Al refugi un glopet i ens vam llençar amb un company de Castelló pel recorregut del Km. Vertical com si fos una cursa de 15 km. Tot i saber que més endavant podia passar factura vam xalar moltíssim durant la llarga baixada i vam arribar a l’avituallament de baix amb una altra cara.

Allí començava un tram que va fer-se més llarg del compte, primer per carretera, després vam anar cap a Ràmio pel mateix recorregut de la marxa de Cap de Rec i després ens dirigiríem a Canillo. El problema era que els voluntaris no tenien massa informació i la que ens donaven no sempre era massa fiable.

Què bonic!?!

Segur que ho feien en la millor intenció, però un recorregut que (pel que ens havien dit) pensava que em costaria 1h30′ gairebé va costar-me el doble.

El que van aguantar... Que bones sou!!

Per sort m’esperaven Emma i Agus així que quan baixaven els ànims pensava en ells i tornava a apretar les dents.

El país dels Pirineus.

Vam recórrer un camí molt bonic, uns 150 o 200 mts per sobre de la carretera i amb moltes fonts que t’anaven refrescant (a part d’algun ruixadet que anava caient).

Finalment estava a Canillo i només quedava creuar el Coll d’Ordino i baixar fins l’arribada. Havia pensat prendre’m el segon ibuprofé a l’avituallament, però entre l’emoció de veure a la família i escoltar

la descripció del que quedava no me’n recordava ni de menjar.

Millor no mirar el que ens esperava.

Sort que Emma m’ho va dir i vaig menjar una mica de meló (l’únic que m’entrava). Vam començar a pujar amb els companys de Berga, però sembla que per allí passava el famós home “del mazo” (amic de Perico Delgado) i ens va fotré una òstia que ens va deixar tontos. Jo vaig quedar-me buit, no podia menjar res i cada 10 mts havia de parar per buscar forces.

Vinga Berga que això ja ho tenim!

Un infern, però a aquelles alçades només hi havia una opció, arribar a Ordino com fos.

I això vam fer. Em van anar superant corredors però finalment vaig arribar dalt. Resant per no vomitar em vaig prendre el segon Ibuprofé i vaig començar a caminar pel tram d’asfalt.

Quan ja arribava a la baixada final es va posar a pedregar (ja no podia passar res més). Però la llei de la gravetat té molta força i estant a 2000 mts arribar fins a 1400 no és massa complicat. A més la medicina va anar fent efecte i la part final de la baixada vaig fer-la sobrat.

Quina ilusió arribar i que t'espere el petit.

L’arribada, amb Agus venint-me a buscar no la puc explicar en paraules, però assentat a n’aquella cadira i recordant tot el que havia viscut les últimes 17h48′ alguna llagrimeta es va escapar. Al final, 49è provisional i 66è definitiu, FINISHER, ganes de tornar l’any que ve i un munt d’historietes per explicar i fer envejeta als companys.

Premi merescut. Un parell d'hores després el menjar ja tornava a ser benvingut.

Quines ganes tenia de fer-ho!

Mentre acabo de preparar la meua crònica (que publicaré aquí) i les experiències més personals (que aniran al meu bloc), us deixo l’enllaç a la crònica de Kilian per a que us pugueu fer una idea del que va ser el cap de setmana.

De postre us deixo les Classificacions definitives (amb el tram que han decretat com a neutralitzat restat al final), enllaços a cròniques i fotos i algunes de les meues fotos de l’Ultra:

Mary Ann hold my hand

Corriendo por la sierra

Koalasteam

Obrint Traça

Dos dies, 48 hores va ser el temps que va durar la meravellosa edició de la cursa del Llop. Seguint el fil de tot l’any la gent va respondre i es va decidir a participar en la majoria de les etapes de la cursa del llop, sobretot a la cursa de muntanya i a la bicicleta de carretera.

Pel que fa als Sudactius la gran majoria es van apuntar a la Cursa de muntanya, tan sols Fernando i Toni a la mitja marató de Caro i només Feliu i Maresma van participar en les dos curses. El primer dia, la calor, va ser un dels oponents més durs de la carrera (tot i que ja ho sabíem), pel sol fet de sortir a les 14:30 i traçar un recorregut on escassejaven les ombres, els 32km que separaven Tortosa de l’Ampolla es presentaven molt durs. Per a sorpresa de tots el gran Cali (Maresma) va tenir un gran dia i va poder oferir un recital aconseguint el segon lloc de la prova, només superat per Ahmed (1r classificat del Circuit de es Terres de l’Ebre). A continuació a vint minuts començaven a arribar Feliu, Agus, Mingo i Mariné. Durant la major part del recorregut vam anar avançant-mos els uns als altres. Fins al km 16 Agus i Feliu anàvem per davant, però quan va començar la baixada tant Mingo com Mariné ens van agafar, crescut pel moment Mingo va decidir de tirar i Agus el va seguir, però Mariné i Feliu vam continuar a un ritme una miqueta més baix, reservant-mos per als kms finals. A 7 kms de meta em vaig veure amb forces i vaig decidir de tirar i anar a veure com estaven les coses per davant, en dos kms vaig agafar a Agus i vam anar tirant fins a falta de 2 kms que vam poder agafar i sobrepassar a Mingo, que va arribar a meta a pocs segons darrera. Piques sanos que ens fan anar a tope i dels quals estem tota la setmana bromejant, que si tu, que si jo, que si… jejeje. Unes posicions més endarrerides van arribar Carlos, que va fer una molt bona carrera (feia més de 3 mesos que no corria), Ramon (que tan de sol se li va fer costa amunt) i Dani que van arribar junts i finalment  Dolors i Marc (que van debutar en la prova).

Ara ve quan la maten, diumenge i segon dia de la cursa del llop. A les 9 del matí ja estàvem tots al parc de Tortosa fent lo caferet de rigor i cruzant els dits per tal de veure com respondrà el cos després de donar-ho tot el dia anterior i sabent que toca afrontar la mitja marató d’asfalt més dura i amb més desnivell de tota Espanya. Toc de sortida i ja des de ben principi ens vam dividir en dos grupets: Maresma i Fornós per davant i Feliu i Ferni unes posicions més endarrerides. A les dos hores i 8 minuts Maresma entrava a meta i a pocs minuts Fornós.  En 2.19 i sense caminar en cap tram del recorregut, però això sí a rime bastant suau, Feliu va entrar a meta i finalment Ferni que va tenir problemes estomacals a les dos hores i mitja va poder acabar la duríssima prova.

Des d’aquí m’agradaria destacar i felicitar tant a Maresma per la segona posició com a Mariné, que amb 52 anyets esta fort com un roure. Vaya dos cracks!!!! També felicitar a tota la gent que ens va animar i ens va venir a veure, el seu suport ens motiva i ens ajuda a superar-mos en moments difícils.

Per acabar desitjar-li molta sort a Agus que aquest cap de setmana marxa cap a Andorra a fer una curseta de ni més ni menos que 105km!!!!! Tu pots campeon!!!

(foto de la duatló de Balaguer, el passat desembre)

El proper dissabte 20 de juny a les 17:00 comença la primera duatló de Sant Joan, una de les pioneres a les nostres terres i que té per objectiu apropar a tots els amants de la bici i del corre en el descobriment d’aquesta nova disciplina.

Des d’aquí us animem a tots i totes que us apunteu i experimenteu les sensacions que comporta el corre – bici – corre. De ben segur que us agradarà i que per l’any vinent repetireu.

Per acabar recalcar que és popular, adaptada a la modalitat sprint (4’5km -14 km -4 km) i que al finalitzar la prova hi haurà un refigieri per a tothom en carn torrada i cervesetes ben fresquetes.

Encara sou a temps d’apuntar-vos, deixarem les inscripcions obertes fins divendres!!!! BONA SORT A TOTHOM…

Una altra marxa al sac i en van… Aquesta vegada la representació del CEU – SudActiu va ser bastant escassa, de fet només vaig participar jo, però després de l’experiència segur que en properes ocasions, si el calendari ho permet, en serem més.
Com sempre el Pirineu és especial i poder gaudir de la seua bellesa un privilegi terrible. Per desgràcia (o sort) aquesta bellesa va acompanyada de duresa, aquesta vegada en forma de 51 km, 2500 mts de desnivell positiu i una pujada de gairebé 2h (o més) en que s’havia de superar un desnivell de 1340 mts.
La marxa va anar molt bé, vam sortir a ritme de cursa i estàvem fent una primera pujada perfecta fins que ens vam perdre. Érem un grupet de 4 o 5 i no vam saber veure la cinta que marcava el recorregut correcte i vam seguir les marques de GR. Quan ens en vam adonar ja havíem perdut uns 20 o 25 minuts a més del cop moral. A partir d’allí va començar una segona marxa, més tranquil·la però igualment dura.
Vam poder xafar neu, fang, roques, gespa, senders i pistes, ens vam mig perdre 2 o 3 vegades més (la distribució de cintes era una mica irregular), vam pujar molt i baixar molt, vam aprofitar els copiosos avituallaments, vam refrescar-mos als múltiples corrents d’aigua i riuets i, finalment, vam arribar al refugi de Cap de Rec.
En total 7h25′ de marxa, molt de sol i un bon entrenament per a l’Ultra Trail d’Andorra.

Aquí teniu un recull de fotos de l’entorn, quan en tingue en posaré del recorregut i (si surten) els temps.

Per segon any consecutiu tant Agus, Maresma com Feliu hem decidit de participar en la XIII edició de la Nocturna (50km). Aquest any, però Pàmies i Ramón també van acompanyar-mos. Un any més la Fredes – Paüls, tot i  la distància de 48 km ha estat la cursa més nombrosa de les nostres terres, amb un total de 551 participants. Aquesta marxa de resistència any rera any esta aconseguint baixant els rècords de la prova a una velocitat inimaginable. Es nota que la gent cada vegada estan més forts i amb més ganes de superar-se. Tot i això en aquesta edició un total de 354 persones van abandonar a Caro, un apunt més per a que la gent es faci una idea del fred i la pluja que queia en aquell moment i de la duresa amb que es presentaven els darrers 22km.

Pel que fa als SudActius vam començar la cursa de manera dispersa. Per una banda Maresma i Agus van començar a tope amb els de davant. Maresma va arribar a Caro amb 2h 25min i entre els 10 primers i Agus en 2h 40min entre els 15 primers. A pocs kms d’haver passat Caro Maresma va haver d’abandonar per problemes musculars, mentre Agus va poder acabar amb una meritòria tretzena posició i amb un temps de somni de 5h15min que rebaixava en 45 minuts l’any anterior.

Els altres tres: Pàmies, Ramon i jo vam decidir en principi de començar-la  junts i anar corrent segons sensacions.  La primera part fins a Caron (26km) la vam realitzar en 3 hores exactes. Un cop a Caro tot i en la pluja vam decidir de continuar i acabar-la, ni per un moment s’ens va passar pel cap abandonar. Així que fet i dit, canvi de camiseta, pastisset cap endins i a seguir els propers 22 kms que ens quedaven fins a Paüls. En aquest segon tram el canareu d’ Hermini es va afegir al grupet i ens va acompanyar fins al final. Vam començar apretant bastant ja que volíem aprofitar els pocs minuts de llum que ens quedaven, a més el fred durant els primers kms era molt béstia i la veritat que vam patir bastant. Un cop passada la pluja i cap al km 32 ens vam perdre, no hi havia manera de trobar el camí i vam estar sobre 15 minuts totalment desorientats anant cap amunt i cap avall. Per sort vam poder veure dos llumetes que s’aproximaven a pocs metres i ens van poder mostrar el camí. Així que finalment vam poder continuar i després d’una baixada apoteòsica i dic apoteòsica perquè entre tots 4 devíem de relliscar i caure com a 50 vegades com a mínim.  Per fi després de 6h30′  vam poder arribar a Paüls i dins del Top 30.

Personalment puc dir que vaig clavar les marques que tenia pensades. Passar per Caro en 3hores i arribar en 6h30′. Un any més una experiènica inolvidable i motivadíssim per a la propera edició.

Felicitar a tots els SudActius, a Kiko pel seu rècord, a Belen pel rècord femení i també a tots els que la van acabar.

ARA US ESPERO A TOTS A LA I DUATLÓ DE SANT JOAN DEL PAS, EL PROPER 20 D’AQUEST MES!!!

ORDRE D’ARRIBADA (complet)

Lloc	Cognoms i nom	temps
1	MARTI BERTOMEU, KIKO	4:07
2	AGUILO BORT, Adolfo	4:33
3	QUEROL HERRERO, Narcis	4:44
14	JUAN-CAMPS CASTELL, Agus	5:16
34	PAMIES CRUAÑES, JORDI	6:30
35	TORRENT BELTRAN, RAMON	6:30
36	FERRE ROIG, Feliu	6:30
56	PRADES SABATER, SANTI	7:08
65	PASTOR RECIO, Ivan	7:36
66	ITARTE VALLS, Dani	7:36
106	CESAR LLOMBART, GERARD	10:05
107	SEGURA SUBIRATS, JOSEP	10:05
170	CASTELL SEGURA, Jordi	13:04
171	CASTELL SEGURA, ENRIC	13:04
172	MARTORELL RUBIO, JORDI	13:04