SudActiu

Archive for the ‘2010’ Category

Crònica

Ara la farem!! Mentrestant…

Classificacions:

Duatló

Cursa

BTT

Marxa

Fotos:

Flickr – Ferran Vidal

Picasa – Carlos

Un diumenge calorós, les 6.30 a la Bellota, i 3 falduts agafant camí cap a Cornudella de Montsant. El viatget se mos va fer pesat ja que pega una mica en lluny, però anàvem en moltes ganes. Per a mi, la cursa més bonica d’aquest any, tant en les vistes com en el recorregut, però la veritat és que la organització deixa molt que desitjar. Jo i Albert fèiem la curta, i a la web posava que acabava a la plaça de la vila. Al arribar allí només hi havia una taula en aigua, i al preguntar on havíem d’acabar ningú sabia res (hi havia gent de l’organització que no sabia que hi havia curta). He anat seguint i al vore que em feien agafar el camí cap al pantano, he reculat i he anat pel mig del poble buscant la meta. Tothom qui volia fer la curta s’ha queixat ja que no estava gens senyalitzat l’enllaç des de la Plaça de la Vila a on hi havia la meta (estava en llocs diferents). Gent com Albert ha anat seguint i al final ha fet la llarga sense haver-s’ho plantejat. Els avituallaments una mica pobres i al arribar a meta, tota la beguda estava calenta, i si volies algo fresc t’ho havies de comprar.

Però tenim bones notícies, com no participant Paco Mariné, hem vingut a casa en copa, però ell vol fer una aclaració sobre això. Segons el reglament de les Terres de l’Ebre, la categoria màster inclou la gent que fa els 50 anys dins de l’any que participen, en canvi el reglament de Siurana diu que si el participant fa els 50 aquell any, però encara no els té, no pot competir per a aquesta categoria. En resum, que Paco creu que la copa hauria d’haver sigut per a un altre corredor que ha entrat abans que ell i que a la lliga de les TTEE competeix a la categoria Màster, però a la Siurana és considerat Veterà.

Aquí podeu consultar les classificacions.

Per últim donar ànims a LLuc Maresma, ja que sabem que volia participar, però que no ha pogut vindre. Ànim!

Albert, Paco i Encarna.

Bé, crec que amb aquesta ja acabem el recull de cròniques de la nocturna. Com veieu, cadascú ha tingut un punt de vista, moltes sensacions diferents han passat pel cap dels participants, uns han patit més, els altres no tant, uns han anat més ràpid, els altres més tranquils, alguns debutaven, d’altres ja quasi són clàssics, però tots comparteixen dos coses; la il·lusió i alegria de poder participar en aquesta marxa clàssica de les nostres terres i el cuquet que se’ls ha quedat dins i que, segur, els farà repetir en aquest tipus de cursa/marxa.

Per fi, este any sí!! Després de 2 anys quedant-me en les ganes de fer esta marxa, a la 3a ha sigut la vençuda!!
Tenia moltes ganes de fer-la o almenys intentar-la ja que havia sentit parlar molt i sempre molt bé, així que s’havia de confirmar! I este any que tenia de referència la de Riudoms, encara en tenia més ganes. Ara, he de confessar que no m’imaginava que fos tant dura! Quan vaig mirar la web per informar-me, em vaig fixar bàsicament en la distància i no vaig parar massa atenció al desnivell = ERROR!! Mentre la Riudoms tenia un total de 2900 m aprox. aquesta era casi el tripleeeee!!
Bé, la qüestió és que després d’aconseguir inscriure’ns (pels pèls) Domi, Joan (amic de Tgn) i jo, i esperar el dissabte en candeletes, va arribar el moment.
En un principi, la idea era anar els tres junt en Eva i uns amics d’ella però ja abans de la sortida ens vam “desperdigolar”. Joan, Domi i jo vam començar a tirar intentant avançar gent però la cosa estava complicada. Així que Joan, després d’esperar-nos 2 o 3 cops, va desistir i va anar tirant. Domi i jo ja sabíem que no el veuríem més així que vam decidir anar els dos a una, i la veritat és que ens vam complementar molt bé. De vegades en curses és difícil anar acompanyat perquè si el ritme de l’altre és molt més alt et canses de seguir-lo, però també cansa si el ritme és més lent. És complicat trobar un terme mig. Nosaltres vam aconseguir trobar un ritmet que ens anava molt bé als 2 i el vam portar durant tot el recorregut.
Anàvem fent xino-xano, caminant a les pujades i corrent els trams planers i baixades. A les baixades jo m’accelerava una miqueta perquè em sentia bé ì Domi anava frenant i curant-se en salut per por a tornar-se a lesionar del genoll…però de seguida tornàvem a enganxar-nos. Com ens sentíem bé i portàvem un bon ritmet, ens vam marcar l’objectiu d’arribar a Caro de dia i…ho vam complir!! A les 21:30 estàvem allí. Vam fer un paronet ben merescut d’uns 10-15 minuts: algo de menjar, aigüeta per un tubo, canvi de samarreta, frontal al puesto i ….. a tornar-hi que no ha sigut res!! Jo estava contenta amb el temps que havíem fet al 1er tram i, fent números vaig pensar que podriem acabar-la en 7h30′ (igualant la de Riudoms) però no vaig tenir en compte molts factors que jugaven en contra i que no van estar presents a l’altra (no es poden comparar mai les curses…cadascuna és una historia!)
Bé, vam arrancar, fent-se fosc de seguida i la cosa ja va canviar. Anavem molt callats, ben concentrats en on posavem els peus i sobretot, seguint bé les senyals per no perdre’ns (aprofito per felicitar l’organització per la bona senyalització). A banda d’això, el cansament que començava a sortir després de tantes pujadetes no ens deixava obrir massa la boca. Havíem de guardar forces.
Per fi vam arribar a la tant esperada baixada. Jo l’esperava en candeletes ja que les baixades se’m donen bé i pensava que recuperaríem temps. Però no va ser ben bé així. Tot en excés és dolent i tants de kms de baixada no podien ser menys!! A més, la foscor i el terreny (pedra solta) complicaven l’assumpte i feien que no poguéssim disfrutar al 100% d’aquell tram. Els últims kms d’esta dura baixada, Domi i jo només demanàvem pla o pujadeta (sempre volem el que no tenim!! jajaja!) i per fi…….va arribar el tram de pista final!!! Ufffff…que bé!! Com el vam agraïr!
Durant este tram vam canviar d’estat d’ànim unes 3 o 4 vegades: alegria en començar-lo perquè els genolls ho necessitaven, més emoció i llagrimeta en veure les llums de Paüls tant prop, decepció en adonar-nos que la vista ens havia fallat una mica i el poble no estava tant prop com pensàvem, alegria un altre cop en entrar al poble però seguida de desconcert perquè no sabíem a quina part del poble acabava… A sobre de tot això. només faltava el GPS de Domi que deia que faltaven 5kms però no veiem normal que ens fessin pegar dos voltes al poble per acabar de fer estos 5kms… jajaja!! Ara em fa gracia però en aquell moment ho estàvem maleint tot!!
Total, que en tant de desconcert, vam veure la llum al fondo (jajaja!!) i allí estavaaaaa…. la pista en l’arc unflable que significava l’arribada. En aquell moment les cames ja es van accelerar soles i van acabar de donar tot el que quedava a la última baixadeta i entrada a la pista.
A banda de l’emoció i la satisfacció que ja em nombrat varies vegades, en fer una cursa d’estes característiques, també em vaig posar molt, molt contenta pel resultat final: 8 hores!!
Tot i que a la meitat del recorregut vaig arribar a pensar que podíem fer 7h30·, quan vam acabar i vaig analitzar totes les dificultats que no havia tingut en compte (desnivell, foscor, terreny…) em vaig sentir molt satisfeta i en ganes de repetir!!!

Bona nit, com heu vist, a l’entrada anterior ja tenim algunes fotos i, ara, actualitzo aquesta afegint l’enllaç a la classificació. Tenim més cròniques al forn, si algú més vol escriure la seua ja sabeu que ho podeu fer i enviar-nos-la al mail. Bon dia, mentre esperem tenir el llistat de temps i un recull més ampli de fotos, comencem en les cròniques. Parlo de cròniques perquè, com vam tenir una representació tan nombrosa i, és una marxa que es pot fer de tantes maneres, espero que sigueu uns quants els que ens expliqueu com us vau sentir, que us va semblar i quines anècdotes vau viure.
Per començar tenim la visió de Marc, un dels que la feia per primera vegada i que va acabar molt content i amb millors sensacions del que s’esperava:

Sortim d’Ulldecona cap a fredes sobre les 16:00, després de fer una mica de cua per la carretera agafem los dorsals i fem una mica de temps preparant-nos i comprovant per enèsima vegada que ho portem tot i que no ens deixem res. Saludem als amics i coneguts. L’hora s’aproxima i fem la foto Falduda… això està a punt minuts abans de les 18:00, intentem posar-nos una mica endavant per a no patir amb els que no correran de bon principi, m’enganxo a l’estela de Mingo i anem avançant a un munt de participants sense parar, fins que als 30 minuts fa un canvi de ritme que per a mi era massa i veig dos gorretes blanques conegudes, Feliu i Ramon, veig que porten un ritme que era molt bo, continuo darrera d’ells fins que en una llarga pista de baixada tinc un ensurt amb la camelback i haig de para un moment, els veig en cada revolt i arriba el primer control, quan jo entro ells surten i veig que em serà molt difícil atrapar-los i seguir el seu ritme, començo la marxa en solitari. Després de la Cova del Vidre, vaig pujant a un ritme no com a mi m’hagués agradat i començo a intentar concentrar-me. Ja porto més de 3:30 hores i estic molt bé, sense pensar massa, veig que Caro no esta lluny, he perdut molt de temps en el meu recorregut en solitari i entro al control de caro casi tocant les 4 hores (22:00) canvi de samarreta, estiraments, omplir d’aigua i menjar un pastisset energètic… veig a Nelo, Neus i Domingo. Encenem el frontals, perquè ja és fosc i a un ritme alegre anem tirant però quan comencem a pujar ens dividim, em quedo amb Nelo, portem un ritme bastant lent i parem un moment per posar-me bé la turmellera, Neus i Domingo ens avancen perquè es veu que s’havien perdut una mica. Sense donar-nos compte estem al l’últim avituallament, ens fan la foto i ens diuen que només ens queden 12 km, em va motivar moltíssim, anem Nelo i jo sols, a estones veiem llums però molt llunyanes, després de la pujada tinc el moment més dolç de la marxa, em trobo molt bé al anar recuperant per el ritme baix i ja portem 6 hores, però continuem per la baixada final, ja m’havien informat de la baixadeta, moltes pedres soltes que em fan entortillar unes quantes vegades, quan portem bastant estona, uns diuen que només falten 2 km… mentira veiem Paüls de lluny, encara falta . Arribem al asfalt i ja era innecessari gastar els dos últims cartutxos, ho havia de haver fet abans. Ara toca asfalt, per a rematar. Arribem a meta 8:42 minuts i els Sudactius: Mingo, Feliu i Ramon ens feliciten per acabar, i ens informen que marxen al hospital a buscar a Marema que està allí per una inflamació, tot i així va acabar en 5:20 més o menys, una autentica màquina. Espero que és recuperi prompte i ens continuï donant alegries. Una mica de pa amb tomaca, pernil i formatge i una dutxa, tinc gana una altra vegada pa amb tomaca… jajaja. En una horeta arriba Tito, ve acompanyat de més falduts, després de comentar la jugada i menjar-nos un gelat, anem cap al poble. A les 5:00 em poso al llit i a les 9:00 Eneko m’ha fet l’interrogatori de on havia estat i em va explicar la juerga que va fer anant a sopar de caseta. Físicament em trobo molt bé, pensava que després de més de 48 km estaria més trinxat, ara toca preparar-me per la pròxima i ja tinc la meva primera marca a batre.

Mireu si va acabar bé, que ja pensa en la pròxima i, fins i tot, ja ens fa una proposta. Voleu anar a Morella?

Abans de la nocturna, i aprofitant que aquests dies gairebé tothom mirarà el bloc, iniciem el tema de les samarretes SudActiu 2010. Hem tardat una mica, però ara hem de ser molt ràpids, l’estoc és limitat i si no confirmem ràpid la comanda ens podem trobar en que s’ha acabat i hem de fer canvis.

Com sempre intentem ser el més àgils i flexibles possibles, però anem aprenent i serem estrictes amb el tema de pagament,  talles, etc. Seguint aquest enllaç anireu a parar a un formulari on us demanem la informació que ens fa falta. Us demanem el nom, la talla i la forma de pagament que teniu prevista.

Sobre les talles, podeu parlar en Feliu que ha vist les samarretes, però són Nike, així que suposo que casi tots en teniu alguna per provar-vos i saber quin tipus de tallatge tenen. Les talles no les podrem canviar, la que poseu al formulari serà la que us donarem.

Sobre el pagament, podeu pagar personalment a Feliu o a Agus, també podeu pagar-li a Omar (Clínica Animalons) o a Emma (Nouart Joies), per últim, el més pràctic per a natros, ens podeu fer un ingrés o transferència al nostre compte de la Caixa: 2100 0109 07 0200297836 indicant el nom que heu posat al formulari.

La data de la comanda serà el principi de la setmana del 5 de juliol i només demanarem les samarretes que tinguem pagades, com hem dit, hem d’anar molt ràpid. Podeu comprovar si s’ha fet bé la petició visitant aquesta pàgina. Allí on posa “Pagament Rebut” anirem actualitzant tal i com anirem rebent els diners. Hem ajustat el preu al màxim i ha quedat en 23 €, no és un número massa redó per fer el pagament però tots les € que puguem retallar són bons (si algú li va millor pagar 25 farem un esforcet i ens quedarem els 2 € com a propina).

Per acabar (ho he posat al final per obligar-vos a llegir les condicions ) aquí teniu les imatges dels models de samarreta:

Gràcies i feu la màxima difusió que la informació ha d’arribar a tothom com més ràpid millor!

Agus

Mentre esperem la crònica d’algun dels valents que ha fet la marxa, us deixo en algunes de les imatges del dia:

VÍDEO SORTIDA

VÍDEO LLUC

FOTOS

Ufff, quin munt de coses a explicar i que bones que són totes. Començaré amb el més important, la primera victòria en una Cursa de Muntanya en categoria absoluta. Fins ara Paco ens té acostumats als podis i les victòries en categoria Màster (va tornar a guanyar el dissabte), Lluc també és un habitual dels podis sènior i, ja l’any passat, va aconseguir un segon lloc precisament en la Cursa del Llop, però mai havíem aconseguit ser els primers en arribar a una meta. Ja no ho podrem dir més, el dissabte a migdia Lluc va mostrar el magnífic estat de forma que ha aconseguit i va tindre la cursa dominada en tot moment, va controlar el grup a la primera part, una pujada més tècnica i dura que en anys anteriors i va forçar més la màquina baixant cap a l’Ampolla, arribant primer amb un temps de 2h35’14″, amb quasi un minut sobre el segon.

Com dèiem, Paco va ser primer màster amb 3h06’31, Pedro va acabar 19è en 2h56’05″, Mingo 36è en 3h07’22″ i Carlos 63è amb 3h29’21″ (Classificació completa).

De moment ho deixo aquí, podeu veure més fotos a l’apunt anterior i en posteriors entrades us explicaré la resta de proves on hem participat i el resultat del nostre relleu, una gran experiència que et permet començar a sentir l’esperit del Llop!

Ja estem de ple a la primavera, arriben les orenetes, floreixen els arbres, la gent s’enamora i les possibilitats de fer esport es multipliquen. Davant d’aquesta gran oferta (per fer esport, l’amor ja us el deixo per a vatros) farem un petit recull de les activitats que vénen i cadascú que trie on vol anar i amb qui:

• 23 de maig. Cursa de Muntanya de Paüls. Sobren els comentaris, una de les curses més boniques que existeixen, dura, tècnica i amb trams que treuen la respiració (per bellesa i pendent, tot s’ha de dir). Aquest any també és el Campionat de Catalunya Individual, així que us podeu anar oblidant dels podis Seran 23km amb 4000 mts de desnivell acumulat.
• 29 de maig. Dia de les seleccions catalanes a Tortosa. Entre moltes altres activitats es farà una divertida cursa d’obstacles per l’interior de la ciutat (seran 7km de sorpreses i alegria, incloent un salt al riu). La festa acabarà en un concert.
• 30 de maig. 4a Marxa marató del riu Ebre a Xerta. Sí xiquets, aquí no només correm a peu. El diumenge 30, tots els que us agrada la BTT teniu l’ocasió de pedalar a Xerta. Dos recorreguts, terreny molt variat i amb la diversió assegurada. Ah!, cal portar llum que es creuen túnels de la via verda on hi ha fantasmes amagats.
• El cap de setmana següent, de moment us deixo descansar, serà l’elecció de la reina, així que tots al ball a ajudar a la barra (podeu ajudar detràs servint o davant consumint).
• Per al juny tindrem la Cursa del Llop, la duatló de Sant Joan (si Déu vol), la marxa nocturna Fredes-Paüls i, alguns, l’Andorra Ultra Trail. Però ja ho anirem explicant que no s’empatxe ningú

Això és tot, si voleu podeu anar fent llistes als comentaris i animeu-vos que el bon temps ja està aquí!!

Ja en tenim una altra al sac!! Però com va costar, un esforç brutal tant físic com psicològic i un bon entrenament i gran lliçó per al futur.

L’objectiu d’aquesta primera part d’any és l’Andorra Ultra Trail i, tot i que no vull arribar massa cansat, cal fer alguna prova llarga per veure com estan les coses. Per una cosa o una altra, l’escollida va ser la Marxa Romànica de Resistència de Navàs. Una marxa que forma part de la Copa Catalana de Caminades de Resistència, amb una distància considerable (80 km), un desnivell moderat (uns 5.000 acumulats) i amb moltes hores de nit. Tot junt la feien una bona candidata, així que inscrit i el divendres per la tarde cap amunt, a dormir a Súria i esperar que arribés el moment de sortir (les 18h del dissabte).

A la sortida em trobo a Karim de Xerta (ja havíem quedat en trobar-nos allí) i, després de buscar una mica veig a Xaneta (venia sol perquè a Alcanar estan de festes) i més companys d’Amposta i la Ràpita. Xerrant xerrant encenen la traca i em poso a córrer a la meua. Tenia una tàctica molt clara al cap: sortir a bon ritme per aprofitar les hores de llum solar, afluixar amb l’arribada de la nit i, si les cames, les forces i les ganes responien, tornar a pujar una mica el ritme cap al final. La primera part de la tàctica era la més fàcil de seguir, un ritmet alegre però res de l’altre mon pensant que tenia per davant més de 80 km.

Pujadetes i baixadetes, primer control i m’enganxo a dos corredors que m’agafen i amb els que faig la primera pujada llarga. El ritme és bo i crec que encara em queden un parell de marxes guardades. Al següent avituallament, abans dels 20, el grupet s’havia fet més gran, ja érem 7 i anàvem fent camí sense encantar-mos. Aquí, a partir del km 25 més o menys se’m van començar a torçar la cosa. Les cames em feien mal com si mai hagués corregut més de 2h seguides. No era cansament, era dolor del que et ve al acabar una cursa on ho has donat tot. Allò no m’havia de passar, no esperava que em passés i no sabia que fer per solucionar-ho. En moments així, no ho nego, de cada 2 pensaments un és en abandonar. Quasi 60 km per davant, 8 o 10 hores i aquest malestar no et deixen pensar en res més.

Per sort, els altres pensaments de vegades poden guanyar a l’angelet (sí, l’angelet et diu que abandonés i només el dimoni competitiu i orgullós t’obliga a seguir i a lluitar) i em vau venir al cap molts dels que heu compartit entrenaments i curses llargues amb mi (Omar, Ferni, Pere i Tonya, Feliu, Mon, Lluc, també Neus,  i demés), tots els consells, xerrades i anècdotes que ens hem contat, l’apretada inhumana del final del Trail de l’Aneto a Omar, etc. No podia abandonar. Aquí la sort també va acompanyar-me, per fi podia sintonitzar el radio (pensàveu que correria sense?) i Puyal & co informaven del 0-2 a la mitja hora a Sevilla. Ja em feien menys mal les cames.

Al següent avituallament, ja de nit, mentre menjava ràpidament un entrepà, un company abandonava. Sempre sap greu que algú plegue, però a mi em va ajudar, em va demostrar que els demés també patien i que tocava seguir (baixant el ritme però seguir). D’aquí endavant molt del mateix, riuets, pista amunt, pista avall, fang, molta alegria i bona gent als controls, foscor, sol·litud, alegria pel final del Barça, un trotet suau amunt i avall, anar baixant metre a metre la distància a Navàs i, sobretot, molta concentració per anar buscant i trobant les marques del GR (caminant a les zones complicades i amb 2 o 3 confusions ràpidament resoltes).

Km 45, km 52, km 63, ja queda menys, això ho acabo segur. 10 o 11 hores, al final tornava al pla inicial, km 72,7, últim avituallament i un dels més animats. Dos xiquets molt xerradors animant-me a agafar al de davant (més de 15 minuts, ni fart de vi) que s’havia hagut de menjar 5 Donuts!!! perquè estava fos. Jo em vaig menjar un Bollycao (estava igual de fos, però no puc amb 5 Donuts ) i vaig sortir a buscar l’arribada. Sortint em trobo als que venien detràs meu. Noi i noia i amb molt bona cara, i jo anava 9è, el top-ten perillava.

La tàctica deia que al final, si podia, havia de pujar una mica el ritme, així que havia arribat el moment. I ho vaig poder fer, ritmet una altra vegada prou alegre (donat el moment de la marxa MOLT alegre) i cap a Navàs, mirant de no perdre les marques (al final dos punts on vaig haver de parar i recular i després perdut totalment dins del poble) i amb ulls al clatell per si calia fer un últim canvi.

No va caler, vaig trobar la plaça, vaig entrar a la carpa i em van confirmar la posició (9è), el temps 10h26′ i l’Ermita de Finisher

A partir d’aquí, dutxeta, cotxe de tornada a Súria, a dormir com si tornés de festa (tocat, sense saber si tenia gana, son, les dos coses, cap, …) i descansar una mica abans de tornar cap al poble. Avui, dimarts/dimecres, ja amb tot més assimilat, estic molt content de tot, però sobretot, d’haver-me endut una bona lliçó cap a casa: no hi ha rival petit! (jo ja m’entenc).

Agus

Aquí us deixo un escrit sobre l’Annapurna, una de les muntanyes que estan més de moda i possiblement la més díficil d’escalar a nivell mundial.

L’Annapurna en realitat és un massís que té no menys de 55 quilòmetres de longitud, localitzat a la Serralada de l’Himàlaia al Nepal. Està compost per sis pics principals que són l’Annapurna I (8091m), l’Annapurna II (7937m), l’Annapurna III (7555m), l’Annapurna IV (7525m), el Gangapurna (7455m) i l’Annapurna Sud (7219m). Paradoxalment va ser el primer dels vuit mils a ser conquerit, el 3 de juny de 1950.

Ara bé, sembla ser una muntanya més, és clar, vista des de baix, el tema ve quan et decideixes a encarar. L’Annapurna té una taxa de mortalitat propera al 40%. Què significa això?Bé, que per 10 persones que el conquisten, hi ha 4 que no tornen.

Ara llegim el que va dir Edurne Pasaban, allà pel 2007 en el seu fallit intent al Annapurna, és un relat que ens dóna una idea molt més precisa sobre el monstre que estem analitzant:
“Ja sabia abans de venir al Annapurna que no seria ser gens fàcil. Les xifres d’accidents i els amics que he perdut aquí imposen molt de respecte, i la sola visió d’aquesta massa monstruosa de gel i pedres impressiona per si sola. Però com sempre , quan vam començar a treballar ia equipar la ruta, les preocupacions es tornen més immediates: el menjar, la beguda, el material, les cordes … fins que arriba el moment de l’atac al cim, l’hora de la veritat. Abans d’ahir em trobava en el Camp 3-6500 m. amb Iván, Fernando, Andrew, Asier, Horia, Sergey i Iñaki. El Serac que estava per sobre d’aquest camp no era el que esperàvem ni de bon tros, i ens va costar unes 8 hores superar 50 metres. Durant tot el dia el Serac va ser desprenent trossos de gel, i nosaltres estàvem sota. La por era constant, i tot el dia vaig estar escoltant l’inconfusible remor de les allaus que no paren de caure a cada costat d’aquesta immensa paret. ”
La por davant el que es presenta. Edurne parla de seracs, allaus, esllavissades. Les allaus, un comú denominador en la geografia del Annapurna per a les quals influeix indubtablement les altes pendents que podem trobar en aquesta muntanya, aquesta “verticalitat” de la qual parla Iñurategui. Un relleu propici per a l’acumulació de neu-gel inestables que amb l’esdevenir dels dies i les nits, creen aquesta simfonia de sons i sorolls aterridors que interfereixen constantment en el sa judici del muntanyenc.
Però seguim escoltant Edurne:
“Lentament es va anar superant aquest tram, però el dia anava passant i poc a poc m’anava desmoralitzant. Per a mi el Serac era molt perillós, no ho veia gens clar i el meu estómac començava a tensar. En definitiva, tenia això tan humà però que salva tantes vides: la por. D’altra banda també pensava en el repte dels 14 vuitmils que m’he plantejat, naturalment, i que l’Annapurna significaria en aquest moment el “pas de l’Equador” d’aquest projecte, un gran salt endavant després de l’ qual tot seria molt més clar. Així que havia de prendre una decisió molt difícil, en unes circumstàncies i en un entorn molt complicat. Així que vaig optar pel que el meu estómac em dictava: me’n vaig a baixar perquè tinc por, em sento sola i aquest no és ni el lloc ni el moment perquè jo tingui això, perquè m’estic jugant la vida. “.
Bé, la por, el gran salvador per a molts muntanyencs. Hi ha per descomptat muntanyes que infonen més por que d’altres. L’Annapurna sembla estar entre les que més. La muntanya en general no admet errors, l’Annapurna no els perdona.

Tenim llavors ja sobre la taula, les principals causes que donen el perfil criminal a aquesta muntanya: Posició geogràfica que rep de ple els vents que vénen des de l’oceà a milers de quilòmetres i que colpegen de ple a la cara sud del Annapurna. La verticalitat de la muntanya que ofereix un brou de cultiu òptim per a l’acumulació de neu i gel i la posterior derivació en allaus. Aquests són els principals factors que fan del Annapurna la més mortífera de les muntanyes amb més de vuit mil metres.
Llavors, l’Annapurna no només sembla el vuitmil més perillós. Ho és amb gairebé vuit-cents metres menys que l’Everest, fa que la conquesta del seu germà gran sigui comparable a una travessia campestre al costat de les seves pròpies exigències. Presenta com vam dir, el major coeficient mundial de morts intentant seu ascens. Segons les dades estadístiques, uns 55 alpinistes han perdut la vida allà, mentre que només 137 han conquerit el seu cim, el que dóna un 40% de morts, gairebé el doble que el Nanga Parbat i el K2, que ja de per si són paraulesgrans.
No és casualitat, que Juanito Oiarzabal i Alberto Iñurrategi deixessin l’Annapurna com remat final de les seves respectives carreres cap als 14 vuitmils. El mateix per Iñaki, que ja només li quedava un parell de muntanyes quan va decidir encarar l’Annapurna amb el final ja conegut per tots.

Són aquestes llavors les raons. Clares, precises que donen a una muntanya el perfil macabre de perfecta assassina. Però bé, ben clar queda que ella no és la responsable, queda a cada un el desafiar-o no, el aturar a temps o no, estar disposat a perdre la vida o no. No és una muntanya per al dubte, ho és per la convicció, aquesta convicció que porta a arribar a la meta, o que també porta a un desbordament de confiança que la muntanya pot capitalitzar en benefici propi, recordem que la muntanya no agrada de ser conquerida, només permet fer-ho en determinades condicions, una suma de factors que intervenen com a peces de precisió i que porten a l’objectiu final si són ben utilitzades. Per això, per poder encarar el Annapurna, seria més convenient ser un expert en escacs, que un hàbil muntanyenc.

Una vegada llegit aquest text, t’adones de la relació que hi ha entre esport i “droga”, i com et pot arribar a enganxar, ja que tot i sabent que la teva vida està en perill, l’aventura pel desconegut i el desafiament personal et fa tirar endavant i provar de superar un nou repte. Després de llegir aquest text només se una cosa i és que tots els muntanyencs que han mort en l’intent de fer cima a l’Annapurna han tingut una mort “dolça”, ja que han mort a la muntanya i fent el que més els agrada.

Per acabar citar una frase de Pierre de Coubertain sobre l’esport i que crec que té molt a veure amb aquest tipus de vida: Iniciativa, perseverança, recerca del perfeccionament i menyspreu del perill, aquesta és la definició d’esport per a una de les persones més influient en l’esport actual.

Feliu F.