SudActiu

Archive for the ‘Cerler’ Category

Clica el títol per veure les fotos

Aquesta pujada ja la vaig fer millor. Primer per no patir massa quan em superés Ramon, després, per superar alguns corredors i corredores que veia al davant i al final per evitar que m’agafés Mon, vaig anar trobant motivacions que m’ajudessin a fer el cim. Una vegada dalt i després d’un primer tram on era difícil córrer vam començar a baixar per una de les pistes que surt del TC Gallinero. Aquí si que vaig baixar tot el ràpid que vaig poder i va ser bastant ràpid. No em va superar cap company i jo en vaig passar uns quants. Només vaig afluixar el ritme una mica abans de l’avituallament de la Collada d’Ampriu per poder xuclar una mica més del gel de massana. Beguda, control de pas i a pujar el pic Cerler. Primer tocava una rampa acceptable per una pista d’enllaç que em sembla que és blava i et conduïa al tram granític que apareix a les fotografies. La pujada no tenia massa desnivell (uns 200 metres des de la collada) i com era la última la vaig fer bastant bé. Però no podia ser tot tant bonic.
Tot el que puja baixa i aquesta frase que normalment et motiva a acabar les pujades, aquesta vegada va representar un enorme patiment per a mi. Podeu visitar les fotos d’aquest àlbum (les de la part de baixada) per poder fer-vos una idea del que ens tocava baixar després de 2h de cursa. Personalment vaig patir bastant. No estic acostumat a trams tant tècnics i em quedo una mica bloquejat quan tinc por de l’alçada (per exemple dalt d’una escaleta per canviar una bombeta). Sé que no és massa racional i faig el que puc per anar-ho superant, però encara no ho he aconseguit i em fa passar mals moments. Em vaig sentir bastant impotent veient com m’anaven superant corredors i no podia fer res per evitar-ho. Per sort, tot s’acaba i quan vam arribar al tram de descens per prat alpí em vaig llençar com un boig. Estava encés i als 2 primers els vaig passar volant. Després, les cames ja no estaven per a massa alegries, però vaig passar a 3 o 4 corredors més, vaig pegar un parell de patinades sense conseqüències i ja estava al final de la baixada. Quedaven 200 mts plans, una misèria, però de cop em vaig notar un múscul de la cuixa que estava a punt de petar. Havia d’arribar com fos, vaig girar el cap, no venia ningú, vaig baixar un pél el ritme i vaig poder creuar la línia d’arribada sense trencar-me; 2h24’38″ no estava gens malament.
Menjar, beure, estirar, una ullada a la classificació i esperar als dos cracks. La veritat és que Mon em va fer patir una mica perquè jo pensava que m’anava xafant els talons i en realitat estava una mica més lluny. Al final van arribar els dos gairebé junts, tant que Lluc al final veia a Mon i va intentar, sense èxit, agafar-lo. Quan ells van estar menjats i beguts, vam anar al cotxe a posar-nos roba seca, agafar el mòbil, cartera, etc.
L’espera fins al sorteig de material i l’entrega de premis va ser més curta que el dissabte i aviat vam poder anar a dinar (aquesta vegada no hi va haver sort al sorteig). El dinar va tornar a estar molt bé i va confirmar el bon sabor de boca de tot el cap de setmana.
Només ens quedava la dutxa al pavelló de Benasc i emprendre el llarg camí cap a casa, però no va ser tant fàcil. El pavelló estava tancat, tot i que membres de l’organització ens havien dit que estaria obert tot el dia. Aquesta va ser una de les ombres sobre l’organització, que en la majoria de coses va ser excel·lent però que va cometre alguns errors incomprensibles (després en parlem). Només ens quedava un últim recurs per a la dutxa, anar a l’alberg i fer-los bona cosa de llàstima per a que ens dexessin dutxar. Lluc s’ho va currar de valent i en contra de les normes de l’alberg la simpàtica senyora que el porta va fer una excepció en natros. Ens va fer un gran favor i la dutxa va ser sensacional, sembla mentida el bé que et quedes amb una mica d’aigua i sabó. El camí cap a casa va ser llarg i em va costar molt no adormir-me, però al final vam arribar cansats però satisfets de l’experiència i de la nostra performance.
Sobre el tema de l’organització que abans he comentat cal dir que la valoració general és molt bona, però algunes costaria molt poc millorar-les i evitarien malentesos. Els punts a favor són l’emplaçament, el nivell dels corredors, la senyalització, la infraestructura, l’atenció de la gent, els menjars, transport de material, la bossa del corredor i el bon ambient general. Els punts a millorar serien l’horari de l’entrega de premis, sorteig i sopar del dissabte, la informació sobre el recorregut de la VR (el de la web no encertava ni direcció ni recorregut, el del material de l’estació també tenia la direcció equivocada i només la documentació que hi havia a la bossa coincidia amb la realitat), la unificació de distàncies i desnivells (tampoc coincidia el que deia l’speaker, la documentació i la informació de la web) o la dificultat per trobar imatges de la cursa. Per últim, el que considero errors greus són dir a la pàgina web que els acompanyants i corredors podran disposar gratuitament dels remuntadors i arribar allí i que estiguen aturats (sort que no vam fer pujar a les parelles, perquè mos maten) i el tema de les dutxes, que igonoro de qui va ser culpa però que s’hauria de cuidar més en una prova d’aquesta categoria.

En fi, un cap de setmana preciós, perfecte per gaudir de la muntanya a l’estiu i que, si no passa res estrany, repetirem en properes ocasions.

Clica al títol per veure les fotos

Després de la bonica experiència del dia anterior i amb una mica de son, a les 7:25 ens toca el despertador per anar a esmorzar. Mandregem una mica però finalment ens aixequem, esmorzem el que ens havien deixat preparat, ens acabem d’arreglar i sortim cap a Cerler. No anem tant sobrats de temps com el dissabte, però tampoc anem justos, avui sí que ho hem clavat. Recollim els dorsals, confirmem els horaris i fem les últimes visites a la sala d’expulsions (abans de començar s’ha de treure tot el pes sobrer del cos).
A les 10, mentre natros estem escalfant, es dóna la sortida en categoria femenina. No surten massa fortes (tot i que les 5 primeres van fer millor temps que jo) i gràcies a elles veiem per on comença la cursa.
Quan es fa l’hora tots estem a punt, els millors (i alguns que tenen pressa o els agrada que els passin) es col·loquen davant, s’acaba el compte enrere i a córrer. Com sempre es surt massa fort, a un ritme impossible de mantenir el temps que durarà la cursa. Jo aquesta vegada vaig sortir una mica més tranquil que de normal, les rampes del Pirineu són molt dures i les forces s’han de guardar. Poc a poc, a mesura que arribaven zones on calia caminar, el grup s’anava estirant i cadascú s’anava quedant al lloc que li corresponia. Estàvem pujant una pista blava i mai m’havia semblat tant inclinada (baixant déu canviar el desnivell). A mitja pujada m’agafa Ramon, ahir ja va estar a punt de guanyar-me i penso que avui em costarà molt superar-lo. Ell puja una mica millor que jo, però decideixo apretar les dents i intentar seguir-lo, si em deixa igual ja no el torno a vore. Per sort no acabem la pujada per la pista negra, sinó que seguim per l’esquerra i arribem al primer avituallament. Bec un parell de gots d’aigua i em torno a enganxar a Ramon que m’estava esperant.
Aquí el recorregut planejava una mica, però igualment era incòmode, ja que creuàvem una zona amb pendent i havies de vigilar on xafàves per no torçar-te un turmell. Quan vaig veure el que ens tocava pujar després em van agafar ganes de donar la volta. Hi havia unes formigues de colors més amunt del cel pujant en fila, una fila que anaves seguint i veies que era per la que anaves tu. De veritat que era impressionant. Jo, a més, no anava massa fi, així que vaig començar a pujar amb paciència i amb la vista al terra. A la meitat de la pujada vaig haver de començar a utilitzar les mans, estava pujant com un gos!! La vertitat és que no va malament, el problema ve quan et vols posar recte, ja que l’esquena feia bastant de mal. Mon pujava una mica més ràpid, però tampoc estava massa lluny i poc a poc s’anava acabant aquesta pujada. Una vegada dalt, comprovar que totes les peces estaven al lloc i a córrer.
Em vaig separar una mica de la fila de gent i em vaig llençar tant ràpid com vaig poder. Tampoc vaig arriscar al màxim perquè quedava molta cursa, però vaig anar superant corredors de forma regular. Al final de la baixada hi havia un tram de pista (transitada per unes vaques amb mala llet) que et portava al segon avituallament. Durant aquest tram vaig pegar la primera llepada al gel que portava. Després de veure i menjar bastant (plàtan i meló) vaig sortir just al moment que arribava Mon. Li vaig dir que ja m’agafaria pujant i vaig sortir cap al Gallinero.
Avui si que ens tocava arribar fins a dalt de tot del cim i la pujada tornava a ser impressionant. No tenia tanta pendent, però era llarga i ens havia de conduir al punt més alt de la cursa, 2.728 mts.

Dilluns acabo d’explicar-vos-ho.

Dissabte pel matí, les 9 tocades i els tres aventurers de SudActiu ens dirigim cap a Cerler. Aquest cap de setmana toca competició “famosa”, amb participants de nivell i lluny de casa. Decidim sortir en temps, per dinar ja a l’estació i no haver de patir si tenim algun imprevist. Després d’un viatge cómode i distret amb la Caddy, vam arribar sobradíssims de temps, no tenim mesura!
Després d’un primer reconeixement de la zona de sortida, de constatar que tot i ser finals de juliol a la muntanya no fa calor (quan els núvols amagaven el sol feia fred i tot) i d’admirar aquell paisatge que normalment veiem nevat, vam posar-nos a dinar. Durant les següents 2 hores vam recollir els dorsals i la bossa del corredor (samarreta guapa, motxilla de cordons i Buff personalitzat) i ens vam aburrir bastant.
Prop de les 5 s’acabava el temps per entregar la motxilla que et pujaven a l’arribada i penjaven l’ordre de sortida. Lluc sortia abans de les 18h, Mon a les 18h clavades i jo a les 18h08. Si no pinxava ningú no ens tornaríem a veure fins a l’arribada i així va ser. Vam escalfar més del normal, encara que potser ens vam quedar curts i a mesura que s’apropava l’hora de sortida anàvem dirigint-nos a l’arc de Gore-Tex. Allí ens explicàven com donar-nos la sortida amb el xip i a córrer.
Per desgràcia, aquest a córrer durava uns 300 mts moment en que començaves a caminar i “escalar”. En el meu cas, no vaig poder tornar a trotar fins a 500 mts del final. La prova en si és molt especial. Per començar, jo vaig usar pals (gràcies Carlos) i crec que em van anar molt bé. Tot i no dominar la tècnica i la dificultat en alguns trams per trobar una superfície adequada per clavar el pal amb confiança, em van descarregar molt l’esquena i reparteixen una mica l’esforç.
Pel que fa referència a la prova en si, en primer lloc hem de dir que no era un VK real, ja que l’ascensió acumulada era d’uns 750 mts, amb una distància de 3 km aproximadament. És una modalitat molt peculiar, diferent de les curses a les que estem habituats a córrer tant per la distància com per la forma d’afrontar-la. Per a tots nosaltres era la primera vegada i estic segur que es va notar. Analitzant una mica com va anar i els temps que vam fer penso que cal molta força, que s’han d’aprofitar TOTS els moments en que la pendent et permet córrer o intentar-ho, si uses pals (decisió personal) has de treballar una mica la tècnica, s’ha de donar el 110% en tot moment sense guardar res, el temps passa molt ràpid i els bons són molt bons.
Jo, tot i que vaig fer un temps MOLT allunyat dels primers classificats (tant masculins com femenines) vaig acabar bastant satisfet i content de fer millor temps que R i L Tot i això, mirant les dades del pulsòmetre penso que hauria pogut apretar una mica més, aquest extra que et reserves per a les curses. Tinc un màxim de pulsacions molt baix i aquest hauria de ser el tipus de competició que em fes superar el récord, però no ho va ser. Pel que fa als companys, Ramon va acabar content va poder vore pujar al segon classificat i va estar a punt de guanyar-me. Si hagués portat pals segurament ho hagués aconseguit. Lluc no va quedar tant satisfet, però el seu motor dièsel no és el més adequat per a aquesta modalitat i per a properes ocasions l’haurà de posar a màxim rendiment durant l’escalfament.
Des de dalt, després de comentar la jugada i avituallar-nos una miqueta, vam poder gaudir d’unes vistes increibles, vam poder apreciar les pendents brutals que baixem a l’hivern i ens vam abrigar tot el que vam poder per protegir-nos de la fresca que feia allà dalt. Vam baixar caminant, combinant pistes de muntanya i camp a través i arriscant una mica per poder arribar més ràpidament a baix. Allí ens vam menjar el berenar que portàvem i vam esperar que es fes l’hora de l’entrega de premis, sorteig de material (a Mon i a mi ens va tocar una samarreta) i el sopar. Aquesta espera va ser excessivament llarga, agreujada per la fresca que es transformava en fred i per les hores que feia que havíem arribat.
El sopar va estar molt bé (encara que ens va tocar fer alguna jugadeta fosca per poder menjar més d’un postre i beure dos begudes) i finalment podíem anar cap a l’alberg. Dutxa i cap a Benasque a veure l’ambient. Després de buscar una mica vam trobar el Pub que buscàvem, cerveseta i a dormir que el diumenge tornava a tocar matinar.
Havia estat un dia bonic i complet i l’endemà no seria pitjor.

Podeu veure les fotos i el resum de les classifiacions al post anterior o les classificacions completes visitant aquest enllaç.

A l’espera de poder fer una crònica com cal, us deixem els resultats del cap de setmana i les fotos que vam fer:

Vertical Kilometer
1.- Joan Freixa 29:41
2.- Mario Llorens 29:47
3.- Ferran Teixidó 30:16
.
.
61.- Agus Juan-Camps 40:11
68.- Ramon Torrent 40:56
91.- Lluc Maresma 45:41

Vertical Race
1.- Mario Llorens 1:43:22
2.- Miguel Caballero 1:45:29
3.- Just Sociats 1:46:30
.
.
47.- Agus Juan-Camps 2:24:38
66.- Ramon Torrent 2:41:24
68.- Lluc Maresma 2:44:36

Els propers 26 i 27 de juliol tenim la propera cursa amb participació important de corredors de SudActiu. De moment estem confirmats Lluc (i Lara), Ferni i Agus, està pendent de confirmar si puja o no Ramon i esperem que s’apunti més gent (Josep, Carlos, etc.). L’ocasió val la pena, ja que serà un cap de setmana complet a la Vall de Benasc. És tracta de dos proves (se’n pot fer una o les dos) molt boniques i dures que es disputaran a l’estació d’esquí alpí de Cerler. Aquest és el programa copiat de la web de l’organització:

Programa GORE-TEX^® SERIES – VERTICAL RUNNING – VALL DE BENASC

El cap de setmana també serà distret per als acompanyants, ja que podran utilitzar els remontadors de l’estació per desplaçar-se als punts on passa el recorregut i gaudir de les precioses vistes dels Pirineus, amb l’Aneto i la Maladeta com a pics més destacats. De veritat que el cap de setmana pinta molt bé, segur que ens ho passarem genial i valdrà la pena fer el viatge i l’esforç de les curses, així que animeu-vos i apunteu-vos ara a un cap de setmana prop del cel.

L’estació

Les curses

Imatges propietat de No Limit, S.L. i www.cerler.com.