SudActiu

Archive for the ‘Cursa del Llop’ Category

Dos dies, 48 hores va ser el temps que va durar la meravellosa edició de la cursa del Llop. Seguint el fil de tot l’any la gent va respondre i es va decidir a participar en la majoria de les etapes de la cursa del llop, sobretot a la cursa de muntanya i a la bicicleta de carretera.

Pel que fa als Sudactius la gran majoria es van apuntar a la Cursa de muntanya, tan sols Fernando i Toni a la mitja marató de Caro i només Feliu i Maresma van participar en les dos curses. El primer dia, la calor, va ser un dels oponents més durs de la carrera (tot i que ja ho sabíem), pel sol fet de sortir a les 14:30 i traçar un recorregut on escassejaven les ombres, els 32km que separaven Tortosa de l’Ampolla es presentaven molt durs. Per a sorpresa de tots el gran Cali (Maresma) va tenir un gran dia i va poder oferir un recital aconseguint el segon lloc de la prova, només superat per Ahmed (1r classificat del Circuit de es Terres de l’Ebre). A continuació a vint minuts començaven a arribar Feliu, Agus, Mingo i Mariné. Durant la major part del recorregut vam anar avançant-mos els uns als altres. Fins al km 16 Agus i Feliu anàvem per davant, però quan va començar la baixada tant Mingo com Mariné ens van agafar, crescut pel moment Mingo va decidir de tirar i Agus el va seguir, però Mariné i Feliu vam continuar a un ritme una miqueta més baix, reservant-mos per als kms finals. A 7 kms de meta em vaig veure amb forces i vaig decidir de tirar i anar a veure com estaven les coses per davant, en dos kms vaig agafar a Agus i vam anar tirant fins a falta de 2 kms que vam poder agafar i sobrepassar a Mingo, que va arribar a meta a pocs segons darrera. Piques sanos que ens fan anar a tope i dels quals estem tota la setmana bromejant, que si tu, que si jo, que si… jejeje. Unes posicions més endarrerides van arribar Carlos, que va fer una molt bona carrera (feia més de 3 mesos que no corria), Ramon (que tan de sol se li va fer costa amunt) i Dani que van arribar junts i finalment  Dolors i Marc (que van debutar en la prova).

Ara ve quan la maten, diumenge i segon dia de la cursa del llop. A les 9 del matí ja estàvem tots al parc de Tortosa fent lo caferet de rigor i cruzant els dits per tal de veure com respondrà el cos després de donar-ho tot el dia anterior i sabent que toca afrontar la mitja marató d’asfalt més dura i amb més desnivell de tota Espanya. Toc de sortida i ja des de ben principi ens vam dividir en dos grupets: Maresma i Fornós per davant i Feliu i Ferni unes posicions més endarrerides. A les dos hores i 8 minuts Maresma entrava a meta i a pocs minuts Fornós.  En 2.19 i sense caminar en cap tram del recorregut, però això sí a rime bastant suau, Feliu va entrar a meta i finalment Ferni que va tenir problemes estomacals a les dos hores i mitja va poder acabar la duríssima prova.

Des d’aquí m’agradaria destacar i felicitar tant a Maresma per la segona posició com a Mariné, que amb 52 anyets esta fort com un roure. Vaya dos cracks!!!! També felicitar a tota la gent que ens va animar i ens va venir a veure, el seu suport ens motiva i ens ajuda a superar-mos en moments difícils.

Per acabar desitjar-li molta sort a Agus que aquest cap de setmana marxa cap a Andorra a fer una curseta de ni més ni menos que 105km!!!!! Tu pots campeon!!!

Minoria representativa en quan a participació falduda, en la 16a edició de la PUJADA A CARO. Tan sols tres falduts es van atrevir a afrontar la mitja marató amb més desnivell de tot el país, ni més ni menys que 1200 metres i amb rampes del 14%. Pim pam pum i a les 10:10 toc de sortida, amb 4 km d’escalfament per dins Tortosa per arribar a Roquetes, on vam parar uns minutets i ara sí sortida cronometrada per afrontar 21km per asfalt, dels quals 20km van ser de puajada. Tan Maresma, Agus com Feliu vam començar a un ritme reservat de 5min/km ja que només Maresma repetia en quan a participació. Vam anar junts fins al km 4 on Maresma va afluixar el ritme i ens seguia a uns 300 metres. Cap al Km 8, Agus em va soltar una frase que em va deixar atònit: “Feliu, m’està agafant molta temor”. Feliu ja feia temps que ho pensava, però no deia res, solament s’intentava concentrar en la cursa, ja que a menys de la meitat de la cursa, el cansament s’havia apoderat parcialment del seu cos, i això que encara faltaven les rampes més dures.
Avituallament i dos botelletes d’aigua, una per beure i l’altra per remullar-te del sol que queia a n’aquelles hores matinals.
Gran sorpresa!!! Al km 10 Maresma ens havia agafat i veient-se amb cor i coneixedor de la prova va decidir de provar sort i atacar. Pel contrari l’Agus i en Feliu van seguir al seu ritme, però cap al Km 11 quan ja començaven les rampes més dures, Feliu desconeixedor d’un esforç tan continu en pujada es va veure obligat a baixar el ritme, mentre Agus ara amb bones sensacions va decidir d’anar a buscar a Maresma.
La cursa s’estava posant interesant, pel davant Agus havia fet caça a Maresma i per darrera Feliu intentava mentalitzar-se i conscientzar-se de que aquell cansament havia de perdurar fins al final, per tant havia d’acostumar-se a ell i conviure-hi amb la màxima harmonia possible. Així va ser, i cap al km 16, després de 4 km de “pájara” total, les cames es van anant acostumant i l’últim dels corredors de sudactiu, va trobar un ritme corredor amb el qual es començava a trobar a gust. Per davant les coses seguien igual, els dos companys anàven alternant petits avançaments l’un a l’altre.
Aigua, aigua i més aigua, mullats completament, anàven transcorreguent els km i els minuts, rampes i més rampes, cotxes, autocars, motos, bicis, tots anàven passant pel costat, però la mirada estava aferrada a l’asfalt i el cap no volia aixecar-se perque cada cop quedàven menys forces i les rampes eren més brutals.
Km 19, Agus veu k maresma flaqueja una miqueta i decideix atacar, en efecte no va poder seguir-lo i realitzant dos km a un alt ritme li va aconseguir treure 5minutets. Per darrera, Feliu es va apropar a un grupet de 5 corredors i pujat de moral, ja que després de la minipájara era el primer grup que aconseguia agafar, va decidir a dos kms del final de passar-los i intentar guanyar 5 posicions. Així va ser dos kms d’sprint final, a un ritme bastant fort, ja que tres del grupet no van veure amb bons ulls que a poc de meta els avancessin i van decidir de fer-li caça, però persort els resultats van ser negatius, ja que no van poder.

Després d’haver realitzat curses de gran duresa, com la de 50km de Fredes-Paüls, he de dir que la Pujada a Caro, en la meva opinió em va resultar més dura, el fet d’estar sempre pujant, és un aspecte molt dur a considerar.

També he de dir que ja tinc ganes de que sigui l’any vinent per tornar-hi!!!!
Abans d’acomiadar-me voldria felicitar a Agus i Maresma, dos cracks, ja que el dia anterior van realitzar 36km per muntanya i a la 13 del migdia.

És un plaer corre amb personatges així, sempre aprens algo. Ara toca despedir-me, ja que aquest estiu no penso corre cap cursa, a descansar i a mantenir-me, això si, entrenant fort durant la setmana.

Classificacions: 21km i 1200m desnivell
35 JUAN-CAMPS CASTELL, AGUS 2:13:42
43 MARESMA FILIPO, LLUC 2:18:00
58 FERRE ROIG, FELIU 2:26:30

Tortosa, 13.00 del dia 5 de juliol, queda mitja hora per començar la cursa i al baixar del cotxe la calor ens pega un cop que ens deixa tontos. Entre les moltes coses que tinc ganes de fer, córrer més de 30 km no apareix per cap lloc. Després d’un mes molt intens, amb curses cada cap de setmana, estic més cansat psicològicament que física, però aquest cap de setmana és l’últim i toca apretar un altre cop.
Mentre ens acabem de vestir i decidim quanta aigua portem i com, es fa l’hora de la sortida. No som gaires corredors, una setantena de bojos i boges a punt per desafiar el Sol, la terra i la salut.
Vam sortir forts, massa forts tenint en compte que ens aproparíem a les 4h de cursa. Al principi, l’asfalt s’apegava literalment a les sabates, jo no ho havia vist mai i ens avisava del que ens esperava. Poc a poc van anar definint-se les posicions, els que havien sortit a un ritme més adequat a les seues possibilitats m’avançaven i els que havien sortit massa ràpid s’anaven quedant.

El tram intermedi de la cursa se’m va fer molt pesat. Tenia problemes de flato (potser per beure tant o per portar un bidó a la mà), la calor et feia ser conservador, m’havia de guardar alguna cosa per al diumenge i em faltava la motivació necessària per demanar un extra al cos. Molts petits problemes que s’acumulaven i es feien grans, però que calia superar per arribar al final. Mentrestant, quan estava fent l’últim tram de descens més marcat, em va superar un company que venia rapidíssim, després de passar-me el vaig identificar, era Joan Curto, corredor al que vaig seguir la major part de la segona meitat de la nocturna. Evidentment em va deixar clavat, no vaig ni intentar seguir-lo, jo només pensava en el següent avituallament, que tardava una mica en arribar. Una vegada hi vaig ser i mentre omplia el bidonet i bevia una mica, van arribar dos corredors, un va acabar davant meu i l’altre una mica després. El ritme del primer ja m’agradava més, així que vaig anar seguint-lo i animant-me. Quedava menys per a l’arribada i per sort ja m’havia arribat la motivació per fer un bon final. Després de 2 o 3 km seguint-lo, vam passar pel costat d’una ambulància, moment que va aprofitar per demanar-los aigua. Jo vaig seguir, tenia més ànims que en tota la carrera i el ritme era bo, per fi sentia bones sensacions.

Però va arribar el moment fatídic, en un encreuament en forma de T, vaig veure una cinta mig amagada que em feia desviar. La vaig seguir i em portava per un camí al costat d’un barranc i en lleuger descens. Anava ràpid, els càlculs em deien que quedaven 6 o 7 km i ja em veia a l’Ampolla. Passaven els metres i no hi havia cap més cinta, primer em semblava normal, perquè no hi havia cap encreuament, però al final em feia mala espina. Quan el camí es disposava a creuar el barranquet en direcció a l’Aldea vaig assumir que m’havia equivocat. De cop, les forces van desaparèixer, l’ira va omplir les meues venes i per més que vulgués no podia córrer. El suau pendent em semblava un port alpí i el Sol i la falta d’aigua (en teoria estava prop del següent avituallament) només em feien veure-hotot més negre. Els 8 o 10 minuts que m’havia costat baixar van transformar-se en 20 o 25 pujant. A més, no venia ningú en sentit contrari, havia estat un miratge la cinta? era el corredor més tonto de la cursa? En mig d’aquests pensaments i les ganes d’estirar-me entre les oliveres a prendre la fresca vaig anar tirant. Finalment, a uns 500 mts de l’encreuament va començar a arribar gent en sentit contrari. Evidentment els vaig anar avisant i tot i que al principi els costava de creure que no fos aquell camí, amb la meua cara i el to de les meues paraules de seguida veien que no m’ho estava inventant.
Tornant al camí correcte (després d’arreglar la cinta que algú havia canviat de lloc) de seguida van aparèixer noves cintes que resolien dubtes en encreuaments. També vam trobar-nos un nou avituallament, on vaig poder veure, pensar i tornar a motivar-me per arribar. Vaig superar a tots els i les atletes que formàvem el grup de perduts i vaig córrer tot el que vaig poder fins a l’Ampolla. L’arribada al passeig marítim va ser el moment més emocionant per a mi, les gairebé 4h de patiment t’afecten i em sabia molt de greu haver fet esperar mitja hora més del compte a tots els que havien vingut a veure’ns (papa, mama, Lara, Feliu i Dani, moltes gràcies per vindre).

Finalment 3h57′ gairebé 32′ més que el corredor amb qui anava després de l’avituallament, una llàstima i una mica més de cansament per a la pujada a Caro, però això ja és un altre tema.
Pel que fa al graciós/a que va canviar la cinta, inicialment el vaig odiar i vaig desitjar-li el pitjor, però després, una vegada superada la decepció, ja no em desperta res més que despreci. No entenc que pot motivar-te a fer això, però m’és igual, no perdré el temps pensant-ho, passo d’ell i li dic que la seua broma va servir-me per entrenar una mica més i aprendre a viure situacions adverses, res més.

Després d’una altra setmana estranya, arribem al cap de setmana, que per variar tornarà a ser intens.
Després de la cursa del diumenge passat, el dilluns vaig fer una passejada en MTB per la foia d’Ulldecona. En total van ser uns 15 km en 45′ i el màxim que vaig fer va ser pujar a l’Ermita (de seguida que la cosa començava a tirar cap amunt vaig posar ferro per no fer patir les ressentides cames). Dimarts va tocar futbol-sala, primera victòria de la temporada encara que me costava una mica córrer. Massa risc per a poc benefici, segur que progressivament ho aniré deixant.
Dimecres descans i ahir una mica de tennis, que la setmana que ve comença el torneig i estic fatal. Més tard volíem anar a estirar les cames, però estem tots una mica carregats de cames i descarregats de ganes, així que ho vam deixar estar. Avui potser torno a agafar la bici, però encara més suau que el dilluns (o no), que demà toca córrer i pujant les escales de casa ja noto cansament.
Demà potser podrem estrenar les noves samarretes, en tenim moltes ganes. Per a tots els que llegiu el post i teniu samarreta reservada, intentarem quedar un dia per entregar-les.

Bé, el post el vaig escriure ahir (divendres a primera hora de la tarda) però com no el vaig publicar, el publico ara. Finalment no hem pogut estrenar les samarretes, les haurem de guardar per a la propera cursa. El divendres per la tarda sí que vaig fer MTB, vam anar amb Feliu a estudiar possibles senders per a la cursa de l’octubre i vam fer uns 16 km (si no ho recordo mal). A més, vaig perdre el mòbil, per la qual cosa aquest matí he hagut de repetir el circuit per veure si el trobava. L’he trobat, per sort, però tot sumat s’ha notat a la cursa del migdia.
Ja farem la crònica, però per avançar us deixo un enllaç amb la classificació. Jo no he tingut molt bon dia, he patit molta calor (com tothom) i problemes de flato (suposo que per beure tant). A més per culpa d’algun graciós he fet 4 o 5 km de més i he perdut una mitja hora. Ja en parlarem.