SudActiu

Archive for the ‘cursa’ Category

Un diumenge calorós, les 6.30 a la Bellota, i 3 falduts agafant camí cap a Cornudella de Montsant. El viatget se mos va fer pesat ja que pega una mica en lluny, però anàvem en moltes ganes. Per a mi, la cursa més bonica d’aquest any, tant en les vistes com en el recorregut, però la veritat és que la organització deixa molt que desitjar. Jo i Albert fèiem la curta, i a la web posava que acabava a la plaça de la vila. Al arribar allí només hi havia una taula en aigua, i al preguntar on havíem d’acabar ningú sabia res (hi havia gent de l’organització que no sabia que hi havia curta). He anat seguint i al vore que em feien agafar el camí cap al pantano, he reculat i he anat pel mig del poble buscant la meta. Tothom qui volia fer la curta s’ha queixat ja que no estava gens senyalitzat l’enllaç des de la Plaça de la Vila a on hi havia la meta (estava en llocs diferents). Gent com Albert ha anat seguint i al final ha fet la llarga sense haver-s’ho plantejat. Els avituallaments una mica pobres i al arribar a meta, tota la beguda estava calenta, i si volies algo fresc t’ho havies de comprar.

Però tenim bones notícies, com no participant Paco Mariné, hem vingut a casa en copa, però ell vol fer una aclaració sobre això. Segons el reglament de les Terres de l’Ebre, la categoria màster inclou la gent que fa els 50 anys dins de l’any que participen, en canvi el reglament de Siurana diu que si el participant fa els 50 aquell any, però encara no els té, no pot competir per a aquesta categoria. En resum, que Paco creu que la copa hauria d’haver sigut per a un altre corredor que ha entrat abans que ell i que a la lliga de les TTEE competeix a la categoria Màster, però a la Siurana és considerat Veterà.

Aquí podeu consultar les classificacions.

Per últim donar ànims a LLuc Maresma, ja que sabem que volia participar, però que no ha pogut vindre. Ànim!

Albert, Paco i Encarna.

Ufff, quin munt de coses a explicar i que bones que són totes. Començaré amb el més important, la primera victòria en una Cursa de Muntanya en categoria absoluta. Fins ara Paco ens té acostumats als podis i les victòries en categoria Màster (va tornar a guanyar el dissabte), Lluc també és un habitual dels podis sènior i, ja l’any passat, va aconseguir un segon lloc precisament en la Cursa del Llop, però mai havíem aconseguit ser els primers en arribar a una meta. Ja no ho podrem dir més, el dissabte a migdia Lluc va mostrar el magnífic estat de forma que ha aconseguit i va tindre la cursa dominada en tot moment, va controlar el grup a la primera part, una pujada més tècnica i dura que en anys anteriors i va forçar més la màquina baixant cap a l’Ampolla, arribant primer amb un temps de 2h35’14″, amb quasi un minut sobre el segon.

Com dèiem, Paco va ser primer màster amb 3h06’31, Pedro va acabar 19è en 2h56’05″, Mingo 36è en 3h07’22″ i Carlos 63è amb 3h29’21″ (Classificació completa).

De moment ho deixo aquí, podeu veure més fotos a l’apunt anterior i en posteriors entrades us explicaré la resta de proves on hem participat i el resultat del nostre relleu, una gran experiència que et permet començar a sentir l’esperit del Llop!

Bon dia, ja tenim la crònica de la Cursa Lo Frare que es va celebrar el cap de setmana passat al Ginestar (recordeu que aquí teniu l’agenda per aquest cap de setmana, que tenim moltes activitats).

El diumenge 14 de febrer a les 7:30 h vam quedar uns quants falduts a la casa de cultura per anar a Ginestar, quin humor!!! perquè estàvem a -5,5ºC quin fred. Però bueno tirem cap a Ginestar, recollim dorsal i amb -3ºC comença la cursa de 22 km i 815 m. de desnivell positiu.

Vam córrer:

Ramon Callarisa 2:57

Pere Ayuso, Manel Ollé i Cèlia Callarisa 3:09.

Vam anar els 3 junts tota la cursa, k bé!!! i vam fer entrada triomfal a la meta.

Climent va haver d’abandonar ja que es va trencar, tot i que anava amb molt bon temps. Ànims!! i que no sigui res.

La cursa al principi tot era pujada fins arribar al punt més alt i després una llarga baixada amb un tros de pista per a poder córrer de valent. tot molt bé!! En arribar a la meta botifarrada i cap a casa.

Felicitats i ànims als de Miravet!

Clica el títol per veure les fotos

Aquesta pujada ja la vaig fer millor. Primer per no patir massa quan em superés Ramon, després, per superar alguns corredors i corredores que veia al davant i al final per evitar que m’agafés Mon, vaig anar trobant motivacions que m’ajudessin a fer el cim. Una vegada dalt i després d’un primer tram on era difícil córrer vam començar a baixar per una de les pistes que surt del TC Gallinero. Aquí si que vaig baixar tot el ràpid que vaig poder i va ser bastant ràpid. No em va superar cap company i jo en vaig passar uns quants. Només vaig afluixar el ritme una mica abans de l’avituallament de la Collada d’Ampriu per poder xuclar una mica més del gel de massana. Beguda, control de pas i a pujar el pic Cerler. Primer tocava una rampa acceptable per una pista d’enllaç que em sembla que és blava i et conduïa al tram granític que apareix a les fotografies. La pujada no tenia massa desnivell (uns 200 metres des de la collada) i com era la última la vaig fer bastant bé. Però no podia ser tot tant bonic.
Tot el que puja baixa i aquesta frase que normalment et motiva a acabar les pujades, aquesta vegada va representar un enorme patiment per a mi. Podeu visitar les fotos d’aquest àlbum (les de la part de baixada) per poder fer-vos una idea del que ens tocava baixar després de 2h de cursa. Personalment vaig patir bastant. No estic acostumat a trams tant tècnics i em quedo una mica bloquejat quan tinc por de l’alçada (per exemple dalt d’una escaleta per canviar una bombeta). Sé que no és massa racional i faig el que puc per anar-ho superant, però encara no ho he aconseguit i em fa passar mals moments. Em vaig sentir bastant impotent veient com m’anaven superant corredors i no podia fer res per evitar-ho. Per sort, tot s’acaba i quan vam arribar al tram de descens per prat alpí em vaig llençar com un boig. Estava encés i als 2 primers els vaig passar volant. Després, les cames ja no estaven per a massa alegries, però vaig passar a 3 o 4 corredors més, vaig pegar un parell de patinades sense conseqüències i ja estava al final de la baixada. Quedaven 200 mts plans, una misèria, però de cop em vaig notar un múscul de la cuixa que estava a punt de petar. Havia d’arribar com fos, vaig girar el cap, no venia ningú, vaig baixar un pél el ritme i vaig poder creuar la línia d’arribada sense trencar-me; 2h24’38″ no estava gens malament.
Menjar, beure, estirar, una ullada a la classificació i esperar als dos cracks. La veritat és que Mon em va fer patir una mica perquè jo pensava que m’anava xafant els talons i en realitat estava una mica més lluny. Al final van arribar els dos gairebé junts, tant que Lluc al final veia a Mon i va intentar, sense èxit, agafar-lo. Quan ells van estar menjats i beguts, vam anar al cotxe a posar-nos roba seca, agafar el mòbil, cartera, etc.
L’espera fins al sorteig de material i l’entrega de premis va ser més curta que el dissabte i aviat vam poder anar a dinar (aquesta vegada no hi va haver sort al sorteig). El dinar va tornar a estar molt bé i va confirmar el bon sabor de boca de tot el cap de setmana.
Només ens quedava la dutxa al pavelló de Benasc i emprendre el llarg camí cap a casa, però no va ser tant fàcil. El pavelló estava tancat, tot i que membres de l’organització ens havien dit que estaria obert tot el dia. Aquesta va ser una de les ombres sobre l’organització, que en la majoria de coses va ser excel·lent però que va cometre alguns errors incomprensibles (després en parlem). Només ens quedava un últim recurs per a la dutxa, anar a l’alberg i fer-los bona cosa de llàstima per a que ens dexessin dutxar. Lluc s’ho va currar de valent i en contra de les normes de l’alberg la simpàtica senyora que el porta va fer una excepció en natros. Ens va fer un gran favor i la dutxa va ser sensacional, sembla mentida el bé que et quedes amb una mica d’aigua i sabó. El camí cap a casa va ser llarg i em va costar molt no adormir-me, però al final vam arribar cansats però satisfets de l’experiència i de la nostra performance.
Sobre el tema de l’organització que abans he comentat cal dir que la valoració general és molt bona, però algunes costaria molt poc millorar-les i evitarien malentesos. Els punts a favor són l’emplaçament, el nivell dels corredors, la senyalització, la infraestructura, l’atenció de la gent, els menjars, transport de material, la bossa del corredor i el bon ambient general. Els punts a millorar serien l’horari de l’entrega de premis, sorteig i sopar del dissabte, la informació sobre el recorregut de la VR (el de la web no encertava ni direcció ni recorregut, el del material de l’estació també tenia la direcció equivocada i només la documentació que hi havia a la bossa coincidia amb la realitat), la unificació de distàncies i desnivells (tampoc coincidia el que deia l’speaker, la documentació i la informació de la web) o la dificultat per trobar imatges de la cursa. Per últim, el que considero errors greus són dir a la pàgina web que els acompanyants i corredors podran disposar gratuitament dels remuntadors i arribar allí i que estiguen aturats (sort que no vam fer pujar a les parelles, perquè mos maten) i el tema de les dutxes, que igonoro de qui va ser culpa però que s’hauria de cuidar més en una prova d’aquesta categoria.

En fi, un cap de setmana preciós, perfecte per gaudir de la muntanya a l’estiu i que, si no passa res estrany, repetirem en properes ocasions.

Prem sobre el títol per anar a veure les fotos.

Una setmana després del Gran Premi de Mònaco de Fórmula 1 anàvem a córrer la Volta al Terme de Fondeguilla. Normalment aquestes dues activitats no guardarien cap relació, tret del fet d’intentar arribar a la línia d’arribada abans que la resta de competidors. Però aquesta vegada sí que vaig veure relació entre els dos esdeveniments, concretament em vaig sentir una mica com Kovalainen, encara que no fos per disposar del millor cotxe de la graella. A veure si aconsegueixo explicar-vos aquest sentiment.

A les 4.15 ens despertàvem a Alcossebre, la nostra base d’operacions, esmorzaven fugaçment i agafàvem el cotxe cap a Fondeguilla. Ens va tocar córrer de valent per l’autopista, però a les 05.40 estàvem a Fondeguilla. Aparquem, anem a buscar els dorsals i els tiquets per dinar i tornem al cotxe per canviar-nos. Encara és negra nit, així que intentem no deixar-nos res i ens dirigim a la línia de sortida. Jo encara m’havia de lligar bé les sabates i posar-me el Foot-Pod per tenir totes les dades del Suunto, quan miro el rellotge i veig que són les 05.58. Em poso ràpidament l’accessori, aixeco el cap i sentim el tret de sortida. Estàvem a uns 300 mts. de la línia de sortida i el cor ens va pegar un vot. Vam començar a córrer i quan vam passar per sota del cartell no quedava ningú, encara que els últims tampoc estaven molt lluny.

El primer tram era de baixada per carretera i vam superar bastants corredors, el problema era que no sabíem que venia després, així que anàvem ràpids però sense donar-ho tot. I va ser un greu error ja que només deixar la carretera venia una dura i estreta sendera on es va fer un tap enorme i que ens va fer perdre molt de temps. Avançar era impossible i vam pujar a un ritme molt fluix, de saber-ho, haguéssem pogut baixar al màxim i recuperar durant aquesta llarga pujada. Això és el que vaig fer al petit tram de pista que hi havia a la meitat de la pujada, però era molt curt i no va servir de molt.

I Kovalainen? Si algú va veure la cursa de Montecarlo, recordarà que el finlandès va veure’s obligat a sortir l’últim per una errada amb el temps. Això, unit a la dificultat per fer avançaments al complicat circuit urbà li va arruïnar la carrera. De veritat que mentre pujàvem al Mur i sentia la impotència que causa el fet de no poder avançar tot i saber que pots anar molt més ràpid, vaig pensar en el pilot de Mercedes.

A partir d’aquí, es tractava de fer la millor cursa possible. Hi havia molts quilòmetres i desnivell per davant, així que la tàctica havia de ser conservadora. Anar recuperant posicions poc a poc, però sempre guardant forces, perquè el més important és acabar, sobretot quan vas per primera vegada a una cursa tant dura com la Volta al Terme.

Sobre l’hora i mitja de cursa, més o menys als 9 o 10 km, vaig trobar-me amb J.V. Vam estar xerrant una estona, fins que un km o dos més avant el vaig passar. Als 9 km ens havien dit que el primer ens portava quasi 30 minuts, era massa ja que pensava que me’n treuria 2 per quilòmetre però 3 era excessiu. Vaig fer càlculs, pensant que ens quedaven 26 km i perdent 2 minuts cada km sumaven 52 minuts, afegits als 28 o 30 que ja havia perdut feien 1h 20 minuts al final de la correguda. La realitat es va aproximar molt a aquests càlculs, ja que vaig perdre 1h32′ i em fa pensar que sense l’imprevist de la sortida hagués pogut fer 7 o 8 minuts menys.

Tornant a la cursa, el recorregut va ser molt dur, amb un continu puja i baixa, per un terreny que t’obligava a estar sempre molt atent per intentar evitar les caigudes. Jo vaig aconseguir no caure, però vaig torçar-me 2 vegades el turmell i em vaig entrebancar un mínim de 10 vegades (la majoria amb el peu esquerre, al que li vaig donar la culpa de tot). Hi havien pocs trams on poder córrer tranquil i psicològicament va ser molt cansat. Menció especial mereix la baixada de Pipa. Després de superar l’ascensió, i quan t’imagines que et queda una baixada bonica abans dels últims 2 km amb lleugera pujada, et trobes amb una baixada dura de veritat. Escalons enormes, passos amb cordes, corbes i contra corbes, metres i més metres de desnivell que no s’acaben mai i en els que qualsevol descuit pot acabar amb una hòstia impressionant. Més tard Ll hem va comentar que havia perdut moltíssim temps en aquesta última baixada, ja que va arribar molt cansat i se li va fer eterna. Jo no vaig arribar tant destrossat, però tenia unes ganes d’acabar-la enormes. A més, el corredor que portava al darrera m’anava agafant (normalment baixo bastant bé i recupero posicions) i això m’obligava a no baixar el ritme, ja que no m’havia superat cap corredor i volia arribar a la meta conservant la posició.

Per sort finalment es va acabar la baixada i els 2 últims quilòmetres per sobre del reguer de ciment em van servir per distanciar una altra vegada al corredor que portava al darrera i quasi em serveixen per agafar al de davant. Vaig poder baixar de 5h, vaig arribar bastant sencer i la 44a posició em fa estar molt content. El posterior meló, Aquarius, RedBull, coc, massatge i, especialment, la dutxeta a casa dels J’s va ser un luxe. Després, comentar la jugada amb J.V. i Ll, el primer havia hagut d’abandonar per culpa del dolor al genoll. Decisió molt difícil, però molt intel·ligent per evitar una lesió greu i estalviar-se 2 hores de patiment màxim i a Ll li havia anat tota la cursa molt bé però va patir molt durant la última baixada.

Després d’unes hores d’espera tocava anar a dinar. Una paella la mar de bona, tot tipus de beguda, gelat, café, infusions i, per sobre de tot, el caliu que et dóna dinar amb molts dels corredors que han fet la cursa (els cracks inclosos) i moltíssima gent del poble. Un dia rodó, que es va acabar tornant a casa sota una fina pluja que ens va acompanyar tot el viatge.

PS: Abans deia que m’havia sentit com un corredor de F1 al GP de Mònaco i només he comentat els problemes per avançar a la sortida. Com he resumit molt les 5h de cursa no he inclòs el ruixat que ens va caure a sobre a les 3h de carrera. No va durar molt, però anar corrent amb el cansament que portàvem a sobre, per un terreny amb tanta roca i afegint l’aigua es feia tant complicat com mantenir el cotxe pels carrers xops de Montecarlo. Ens va tocar extremar les precaucions i mentre ho feia, se’m va acudir aquesta relació F1 vs. cursa de muntanya que us he explicat. Potser m’ha quedat una mica forçat, però si ho voleu comprovar haureu de fer com a mínim una de les 2 coses. Jo us recomano la muntanya, amb els preus actuals de la gasolina la F1 surt molt cara

Fins aviat.

Resultats
Aquest cap de setmana, a part de la Cursa de Sant Joan de Moró, on vam participar tres membres de SudActiu i de la qual tenim pendent la crònica, van disputar-se diferents curses, amb guanyadors de molt prestigi i actuacions destacades de corredors coneguts. Aquestes són les curses i corredors més destacats:

• 2a prova del Buff SkyRunner World Series – Valmalenco Valposchiavo. Prova guanyada per Kilian Jornet, que en una baixada final impressionant va superar al mexicà Ricardo Mejía i que d’aquesta manera suma la segona victòria consecutiva en les World Series, després d’haver guanya la Zegama-Aizkorri.
• 5a Cuita el Sol. El guanyador en aquesta milla vertical va ser Jessed Hernandez, que ja havia guanyat la marató de Berga i que va fer un temps de 59’29″, sent l’únic corredor que va baixar de l’hora. En aquesta prova hem de destacar la 9a posció de Kiko Martí de la UEC Tortosa, que va fer 1h07’02″.
• II Marató de Canfranc. Prova molt dura disputada al Pirineu d’Osca amb victòria de Salvador Calvo amb 5h30’30″ i segona posició d’Adolf Aguiló. L’atleta d’Alcanar va fer 5h34’02″ i va continuar la progressió de les últimes setmanes en que ha obtingut els següents resultats: 36è a Paüls, 28è a Zegama, 6è a Fondeguilla i 2n a Canfranc. No sabem on té previst córrer la setmana que ve, però seguint la progressió li toca guanyar.
• I Anboto GARA Kilómetro Vertical. Només ens faltava parlar d’un crack, Raúl García Castán. Aquesta setmana va anar a Euskadi i ho va fer per guanyar. Després de l’exhibició de Fondeguilla, va optar per una cursa més curta i es va endur la victòria amb un temps de 42’22″ avantatjant en més d’un minut el segon classificat.

I Cursa de Sant Joan
L’altra notícia de la setmana és la confirmació de la I Cursa de Sant Joan. Aquesta cursa popular, organitzada pel Barri de Sant Joan del Pas (Ulldecona) es disputarà en plenes festes majors del barri, el dissabte 21 de juny a les 10 del matí. Des de SudActiu hem col·laborat en l’elecció i condicionament del circuit i ajudarem en tot el possible el dia de la cursa. Podeu trobar més informació de la cursa al wiki de SudActiu i a la web de l’Ajuntament d’Ulldecona (secció esports). Des d’aquí us animem a participar, ja que el recorregut no és gaire dur i hi haurà refrigeri al acabar la prova.

Prement sobre el títol anireu a la wiki de la Volta al Terme de Fondeguilla, on de moment he penjat les fotos que he recollit de la web de la cursa i on aniré posant el material que trobe.
Quan tingue la crònica preparada la penjaré aquí i allí.

Fins aviat.

Quan es sobreposen el dia i la nit passen aquestes coses, notes que algú està fora de lloc, però no tens molt clar qui és. En aquest cas, a les 7 del matí d’un diumenge i sent festes al poble del costat, els raros érem natros. Després d’estar xerrant una mica i tenint una mica d’enveja els uns dels altres (F dia que li fèiem enveja i jo també començo a enyorar arribar a les 7 del matí animadet) vam sortir cap a Paüls.

S’apropava l’hora de la sortida i estava menys nerviós que de normal. Tenia molt clar que havia de fer una cursa conservadora, que el recorregut era molt dur, amb molts corredors infinitament més forts que jo i que l’important era passar-s’ho bé. Enmig de les corbes de la carretera de Paüls vam veure un boig (a les 7.30 pujant sol amb bicicleta de muntanya per aquella carretera no és un fet massa habitual) que pujava en MTB. Quan el vam passar vam veure que era Kiko Martí. Ja ens havien dit que no corria, però no ens esperàvem veure’l dalt de la bici. Suposo que una cosa és no córrer i una altra de molt diferent és no vindre ni a veure-ho. Al final de la cursa el vam vore tirant canyes (de cervesa) a tots els esforçats corredors que en volien, són un equip molt sòlid aquests de la UEC Tortosa.

Bé, finalment vam arribar a Paüls, vam aparcar i vam anar a recollir el dorsal. Només baixar del cotxe ja vam retrobar-nos amb la resta de gent de SudActiu que havíem de córrer la cursa. Després d’una petita cua ja teníem dorsal i xip, ja havíem vist i xerrat amb amics i saludats i vam tornar al cotxe per acabar d’equipar-nos. Feia fresqueta i el cel estava tapat, però no semblava que hagués de ploure més. Per tant, màniga curta, pantalons curts, vidres grocs a les ulleres i sense cinta ni gorra. Aquesta va ser la meua elecció i crec que ho vaig encertar tot ja que tot i que va sortir el sol, no va fer calor en cap moment i, degut a l’esforç, tampoc vaig sentir fred en tot el recorregut.

Ja podíem dirigir-nos a la sortida, anàvem molt bé de temps però millor esperar allí i, de passada, veure a les dones que sortien mitja hora abans que natros.

Quan es sobreposen el dia i la nit passen aquestes coses, notes que algú està fora de lloc, però no tens molt clar qui és. En aquest cas, a les 7 del matí d’un diumenge i sent festes al poble del costat, els raros érem natros. Després d’estar xerrant una mica i tenint una mica d’enveja els uns dels altres (F dia que li fèiem enveja i jo també començo a enyorar arribar a les 7 del matí animadet) vam sortir cap a Paüls.

S’apropava l’hora de la sortida i estava menys nerviós que de normal. Tenia molt clar que havia de fer una cursa conservadora, que el recorregut era molt dur, amb molts corredors infinitament més forts que jo i que l’important era passar-s’ho bé. Enmig de les corbes de la carretera de Paüls vam veure un boig (a les 7.30 pujant sol amb bicicleta de muntanya per aquella carretera no és un fet massa habitual) que pujava en MTB. Quan el vam passar vam veure que era Kiko Martí. Ja ens havien dit que no corria, però no ens esperàvem veure’l dalt de la bici. Suposo que una cosa és no córrer i una altra de molt diferent és no vindre ni a veure-ho. Al final de la cursa el vam vore tirant canyes (de cervesa) a tots els esforçats corredors que en volien, són un equip molt sòlid aquests de la UEC Tortosa.

Bé, finalment vam arribar a Paüls, vam aparcar i vam anar a recollir el dorsal. Només baixar del cotxe ja vam retrobar-nos amb la resta de gent de SudActiu que havíem de córrer la cursa. Després d’una petita cua ja teníem dorsal i xip, ja havíem vist i xerrat amb amics i saludats i vam tornar al cotxe per acabar d’equipar-nos. Feia fresqueta i el cel estava tapat, però no semblava que hagués de ploure més. Per tant, màniga curta, pantalons curts, vidres grocs a les ulleres i sense cinta ni gorra. Aquesta va ser la meua elecció i crec que ho vaig encertar tot ja que tot i que va sortir el sol, no va fer calor en cap moment i, degut a l’esforç, tampoc vaig sentir fred en tot el recorregut.

Ja podíem dirigir-nos a la sortida, anàvem molt bé de temps però millor esperar allí i, de passada, veure a les dones que sortien mitja hora abans que natros.

Sona el despertador i, literalment, salto del llit (dormia dalt d’una llitera) i em poso la roba que m’havia preparat la nit anterior. Amb els ulls mig tancats em dirigeixo a la cuina a preparar-me l’esmorzar. Definitivament havia decidit canviar els habituals cereals amb llet per un altre esmorzar ja que les últimes curses m’havia sentit una mica pesat i amb la panxa massa plena. Provo amb dos torrades, una de melmelada i l’altra de pernil dolç i formatge i ho rego amb suc de prèssec. Tot molt bo i després es demostraria que el canvi ha estat positiu perquè em vaig trobar perfecte en tot moment, vaig menjar a tots els avituallaments i no vaig tenir cap sensació dolenta (pel que fa a la panxa) en tot el recorregut.
Una vegada esmorzat, m’acabo de posar totes les coses dins la bossa, em poso les lents de contacte i cap al carrer. Havíem quedat de 7 a 7.15 a La Mera i avui arribava dins del marge. Una vegada allí, primera sorpresa del dia ja que hi havia més gent de l’esperada. Concretament estaven F i M però tal com anaven vestits i amb la cara que feien, no semblava que tinguessen les mateixes intencions que la resta.