SudActiu

Archive for the ‘muntanya’ Category

Aquí us deixo un escrit sobre l’Annapurna, una de les muntanyes que estan més de moda i possiblement la més díficil d’escalar a nivell mundial.

L’Annapurna en realitat és un massís que té no menys de 55 quilòmetres de longitud, localitzat a la Serralada de l’Himàlaia al Nepal. Està compost per sis pics principals que són l’Annapurna I (8091m), l’Annapurna II (7937m), l’Annapurna III (7555m), l’Annapurna IV (7525m), el Gangapurna (7455m) i l’Annapurna Sud (7219m). Paradoxalment va ser el primer dels vuit mils a ser conquerit, el 3 de juny de 1950.

Ara bé, sembla ser una muntanya més, és clar, vista des de baix, el tema ve quan et decideixes a encarar. L’Annapurna té una taxa de mortalitat propera al 40%. Què significa això?Bé, que per 10 persones que el conquisten, hi ha 4 que no tornen.

Ara llegim el que va dir Edurne Pasaban, allà pel 2007 en el seu fallit intent al Annapurna, és un relat que ens dóna una idea molt més precisa sobre el monstre que estem analitzant:
“Ja sabia abans de venir al Annapurna que no seria ser gens fàcil. Les xifres d’accidents i els amics que he perdut aquí imposen molt de respecte, i la sola visió d’aquesta massa monstruosa de gel i pedres impressiona per si sola. Però com sempre , quan vam començar a treballar ia equipar la ruta, les preocupacions es tornen més immediates: el menjar, la beguda, el material, les cordes … fins que arriba el moment de l’atac al cim, l’hora de la veritat. Abans d’ahir em trobava en el Camp 3-6500 m. amb Iván, Fernando, Andrew, Asier, Horia, Sergey i Iñaki. El Serac que estava per sobre d’aquest camp no era el que esperàvem ni de bon tros, i ens va costar unes 8 hores superar 50 metres. Durant tot el dia el Serac va ser desprenent trossos de gel, i nosaltres estàvem sota. La por era constant, i tot el dia vaig estar escoltant l’inconfusible remor de les allaus que no paren de caure a cada costat d’aquesta immensa paret. ”
La por davant el que es presenta. Edurne parla de seracs, allaus, esllavissades. Les allaus, un comú denominador en la geografia del Annapurna per a les quals influeix indubtablement les altes pendents que podem trobar en aquesta muntanya, aquesta “verticalitat” de la qual parla Iñurategui. Un relleu propici per a l’acumulació de neu-gel inestables que amb l’esdevenir dels dies i les nits, creen aquesta simfonia de sons i sorolls aterridors que interfereixen constantment en el sa judici del muntanyenc.
Però seguim escoltant Edurne:
“Lentament es va anar superant aquest tram, però el dia anava passant i poc a poc m’anava desmoralitzant. Per a mi el Serac era molt perillós, no ho veia gens clar i el meu estómac començava a tensar. En definitiva, tenia això tan humà però que salva tantes vides: la por. D’altra banda també pensava en el repte dels 14 vuitmils que m’he plantejat, naturalment, i que l’Annapurna significaria en aquest moment el “pas de l’Equador” d’aquest projecte, un gran salt endavant després de l’ qual tot seria molt més clar. Així que havia de prendre una decisió molt difícil, en unes circumstàncies i en un entorn molt complicat. Així que vaig optar pel que el meu estómac em dictava: me’n vaig a baixar perquè tinc por, em sento sola i aquest no és ni el lloc ni el moment perquè jo tingui això, perquè m’estic jugant la vida. “.
Bé, la por, el gran salvador per a molts muntanyencs. Hi ha per descomptat muntanyes que infonen més por que d’altres. L’Annapurna sembla estar entre les que més. La muntanya en general no admet errors, l’Annapurna no els perdona.

Tenim llavors ja sobre la taula, les principals causes que donen el perfil criminal a aquesta muntanya: Posició geogràfica que rep de ple els vents que vénen des de l’oceà a milers de quilòmetres i que colpegen de ple a la cara sud del Annapurna. La verticalitat de la muntanya que ofereix un brou de cultiu òptim per a l’acumulació de neu i gel i la posterior derivació en allaus. Aquests són els principals factors que fan del Annapurna la més mortífera de les muntanyes amb més de vuit mil metres.
Llavors, l’Annapurna no només sembla el vuitmil més perillós. Ho és amb gairebé vuit-cents metres menys que l’Everest, fa que la conquesta del seu germà gran sigui comparable a una travessia campestre al costat de les seves pròpies exigències. Presenta com vam dir, el major coeficient mundial de morts intentant seu ascens. Segons les dades estadístiques, uns 55 alpinistes han perdut la vida allà, mentre que només 137 han conquerit el seu cim, el que dóna un 40% de morts, gairebé el doble que el Nanga Parbat i el K2, que ja de per si són paraulesgrans.
No és casualitat, que Juanito Oiarzabal i Alberto Iñurrategi deixessin l’Annapurna com remat final de les seves respectives carreres cap als 14 vuitmils. El mateix per Iñaki, que ja només li quedava un parell de muntanyes quan va decidir encarar l’Annapurna amb el final ja conegut per tots.

Són aquestes llavors les raons. Clares, precises que donen a una muntanya el perfil macabre de perfecta assassina. Però bé, ben clar queda que ella no és la responsable, queda a cada un el desafiar-o no, el aturar a temps o no, estar disposat a perdre la vida o no. No és una muntanya per al dubte, ho és per la convicció, aquesta convicció que porta a arribar a la meta, o que també porta a un desbordament de confiança que la muntanya pot capitalitzar en benefici propi, recordem que la muntanya no agrada de ser conquerida, només permet fer-ho en determinades condicions, una suma de factors que intervenen com a peces de precisió i que porten a l’objectiu final si són ben utilitzades. Per això, per poder encarar el Annapurna, seria més convenient ser un expert en escacs, que un hàbil muntanyenc.

Una vegada llegit aquest text, t’adones de la relació que hi ha entre esport i “droga”, i com et pot arribar a enganxar, ja que tot i sabent que la teva vida està en perill, l’aventura pel desconegut i el desafiament personal et fa tirar endavant i provar de superar un nou repte. Després de llegir aquest text només se una cosa i és que tots els muntanyencs que han mort en l’intent de fer cima a l’Annapurna han tingut una mort “dolça”, ja que han mort a la muntanya i fent el que més els agrada.

Per acabar citar una frase de Pierre de Coubertain sobre l’esport i que crec que té molt a veure amb aquest tipus de vida: Iniciativa, perseverança, recerca del perfeccionament i menyspreu del perill, aquesta és la definició d’esport per a una de les persones més influient en l’esport actual.

Feliu F.

Aquest cap de setmana s’han acabat els 38 dies amb més intensitat esportiva de la meua vida (de moment). Han estat setmanes amb cursa cada cap de setmana, entrenaments suaus entre setmana i un remat final amb 2 curses en 2 dies.
Físicament he anat acusant l’esforç, tot i que al final, com em feia falta xispa, he fet curses més regulars i fins i tot vaig acabar molt bé l’última cursa. El problema ha estat més psicològic, sobretot després de la cursa d’Andorra, ja que en les dos proves de la Cursa del Llop m’he sentit poc motivat per superar-me i he hagut de conscienciar-me molt per acabar donant el millor de mi mateix.
He fet un resum amb les dades del Suunto Trainning Manager, les distàncies no són 100% fiables, ja que la tecnologia del Foot Pod té cert marge d’error, que augmenta si no el calibres bé. Estem parlant d’un màxim de +-10% de variació, però donades les xifres, podem assumir-lo perfectament. Aquí van els números:

Tortosa, 13.00 del dia 5 de juliol, queda mitja hora per començar la cursa i al baixar del cotxe la calor ens pega un cop que ens deixa tontos. Entre les moltes coses que tinc ganes de fer, córrer més de 30 km no apareix per cap lloc. Després d’un mes molt intens, amb curses cada cap de setmana, estic més cansat psicològicament que física, però aquest cap de setmana és l’últim i toca apretar un altre cop.
Mentre ens acabem de vestir i decidim quanta aigua portem i com, es fa l’hora de la sortida. No som gaires corredors, una setantena de bojos i boges a punt per desafiar el Sol, la terra i la salut.
Vam sortir forts, massa forts tenint en compte que ens aproparíem a les 4h de cursa. Al principi, l’asfalt s’apegava literalment a les sabates, jo no ho havia vist mai i ens avisava del que ens esperava. Poc a poc van anar definint-se les posicions, els que havien sortit a un ritme més adequat a les seues possibilitats m’avançaven i els que havien sortit massa ràpid s’anaven quedant.

El tram intermedi de la cursa se’m va fer molt pesat. Tenia problemes de flato (potser per beure tant o per portar un bidó a la mà), la calor et feia ser conservador, m’havia de guardar alguna cosa per al diumenge i em faltava la motivació necessària per demanar un extra al cos. Molts petits problemes que s’acumulaven i es feien grans, però que calia superar per arribar al final. Mentrestant, quan estava fent l’últim tram de descens més marcat, em va superar un company que venia rapidíssim, després de passar-me el vaig identificar, era Joan Curto, corredor al que vaig seguir la major part de la segona meitat de la nocturna. Evidentment em va deixar clavat, no vaig ni intentar seguir-lo, jo només pensava en el següent avituallament, que tardava una mica en arribar. Una vegada hi vaig ser i mentre omplia el bidonet i bevia una mica, van arribar dos corredors, un va acabar davant meu i l’altre una mica després. El ritme del primer ja m’agradava més, així que vaig anar seguint-lo i animant-me. Quedava menys per a l’arribada i per sort ja m’havia arribat la motivació per fer un bon final. Després de 2 o 3 km seguint-lo, vam passar pel costat d’una ambulància, moment que va aprofitar per demanar-los aigua. Jo vaig seguir, tenia més ànims que en tota la carrera i el ritme era bo, per fi sentia bones sensacions.

Però va arribar el moment fatídic, en un encreuament en forma de T, vaig veure una cinta mig amagada que em feia desviar. La vaig seguir i em portava per un camí al costat d’un barranc i en lleuger descens. Anava ràpid, els càlculs em deien que quedaven 6 o 7 km i ja em veia a l’Ampolla. Passaven els metres i no hi havia cap més cinta, primer em semblava normal, perquè no hi havia cap encreuament, però al final em feia mala espina. Quan el camí es disposava a creuar el barranquet en direcció a l’Aldea vaig assumir que m’havia equivocat. De cop, les forces van desaparèixer, l’ira va omplir les meues venes i per més que vulgués no podia córrer. El suau pendent em semblava un port alpí i el Sol i la falta d’aigua (en teoria estava prop del següent avituallament) només em feien veure-hotot més negre. Els 8 o 10 minuts que m’havia costat baixar van transformar-se en 20 o 25 pujant. A més, no venia ningú en sentit contrari, havia estat un miratge la cinta? era el corredor més tonto de la cursa? En mig d’aquests pensaments i les ganes d’estirar-me entre les oliveres a prendre la fresca vaig anar tirant. Finalment, a uns 500 mts de l’encreuament va començar a arribar gent en sentit contrari. Evidentment els vaig anar avisant i tot i que al principi els costava de creure que no fos aquell camí, amb la meua cara i el to de les meues paraules de seguida veien que no m’ho estava inventant.
Tornant al camí correcte (després d’arreglar la cinta que algú havia canviat de lloc) de seguida van aparèixer noves cintes que resolien dubtes en encreuaments. També vam trobar-nos un nou avituallament, on vaig poder veure, pensar i tornar a motivar-me per arribar. Vaig superar a tots els i les atletes que formàvem el grup de perduts i vaig córrer tot el que vaig poder fins a l’Ampolla. L’arribada al passeig marítim va ser el moment més emocionant per a mi, les gairebé 4h de patiment t’afecten i em sabia molt de greu haver fet esperar mitja hora més del compte a tots els que havien vingut a veure’ns (papa, mama, Lara, Feliu i Dani, moltes gràcies per vindre).

Finalment 3h57′ gairebé 32′ més que el corredor amb qui anava després de l’avituallament, una llàstima i una mica més de cansament per a la pujada a Caro, però això ja és un altre tema.
Pel que fa al graciós/a que va canviar la cinta, inicialment el vaig odiar i vaig desitjar-li el pitjor, però després, una vegada superada la decepció, ja no em desperta res més que despreci. No entenc que pot motivar-te a fer això, però m’és igual, no perdré el temps pensant-ho, passo d’ell i li dic que la seua broma va servir-me per entrenar una mica més i aprendre a viure situacions adverses, res més.

Sembla mentida, però el nostre principal ídol, Kilian Jornet, no és invencible. Aquest passat cap de setmana s’enfrontava amb un altre crack de les muntanyes, l’italià Marco de Gasperi i no va poder superar-lo. El repte era molt peculiar, una prova contrarellotge individual, amb sortida amb una hora de diferència. Es sortia de Balmaseda, un municipi situat a Biscaia, i es pujava i baixava al pic de Kolitza. Total una mica més de 12 km. Kilian era l’aspirant, ja que de Gasperi havia guanyat l’any passat establint un nou rècord.
Les condicions meteorològiques no eren les millors i el temps del Kilian va ser de 53’15″, un bon temps però lluny de la marca de l’any passat, 51’29″. Quedava per veure si la pluja fina i la boira també afectarien al corredor transalpí. La veritat és que no ho van fer, l’italià va volar i va parar el crono en 50’42″, rebaixant el rècord i donant-li al Kilian motius per seguir treballant fort.

Prem sobre el títol per anar a veure les fotos.

Una setmana després del Gran Premi de Mònaco de Fórmula 1 anàvem a córrer la Volta al Terme de Fondeguilla. Normalment aquestes dues activitats no guardarien cap relació, tret del fet d’intentar arribar a la línia d’arribada abans que la resta de competidors. Però aquesta vegada sí que vaig veure relació entre els dos esdeveniments, concretament em vaig sentir una mica com Kovalainen, encara que no fos per disposar del millor cotxe de la graella. A veure si aconsegueixo explicar-vos aquest sentiment.

A les 4.15 ens despertàvem a Alcossebre, la nostra base d’operacions, esmorzaven fugaçment i agafàvem el cotxe cap a Fondeguilla. Ens va tocar córrer de valent per l’autopista, però a les 05.40 estàvem a Fondeguilla. Aparquem, anem a buscar els dorsals i els tiquets per dinar i tornem al cotxe per canviar-nos. Encara és negra nit, així que intentem no deixar-nos res i ens dirigim a la línia de sortida. Jo encara m’havia de lligar bé les sabates i posar-me el Foot-Pod per tenir totes les dades del Suunto, quan miro el rellotge i veig que són les 05.58. Em poso ràpidament l’accessori, aixeco el cap i sentim el tret de sortida. Estàvem a uns 300 mts. de la línia de sortida i el cor ens va pegar un vot. Vam començar a córrer i quan vam passar per sota del cartell no quedava ningú, encara que els últims tampoc estaven molt lluny.

El primer tram era de baixada per carretera i vam superar bastants corredors, el problema era que no sabíem que venia després, així que anàvem ràpids però sense donar-ho tot. I va ser un greu error ja que només deixar la carretera venia una dura i estreta sendera on es va fer un tap enorme i que ens va fer perdre molt de temps. Avançar era impossible i vam pujar a un ritme molt fluix, de saber-ho, haguéssem pogut baixar al màxim i recuperar durant aquesta llarga pujada. Això és el que vaig fer al petit tram de pista que hi havia a la meitat de la pujada, però era molt curt i no va servir de molt.

I Kovalainen? Si algú va veure la cursa de Montecarlo, recordarà que el finlandès va veure’s obligat a sortir l’últim per una errada amb el temps. Això, unit a la dificultat per fer avançaments al complicat circuit urbà li va arruïnar la carrera. De veritat que mentre pujàvem al Mur i sentia la impotència que causa el fet de no poder avançar tot i saber que pots anar molt més ràpid, vaig pensar en el pilot de Mercedes.

A partir d’aquí, es tractava de fer la millor cursa possible. Hi havia molts quilòmetres i desnivell per davant, així que la tàctica havia de ser conservadora. Anar recuperant posicions poc a poc, però sempre guardant forces, perquè el més important és acabar, sobretot quan vas per primera vegada a una cursa tant dura com la Volta al Terme.

Sobre l’hora i mitja de cursa, més o menys als 9 o 10 km, vaig trobar-me amb J.V. Vam estar xerrant una estona, fins que un km o dos més avant el vaig passar. Als 9 km ens havien dit que el primer ens portava quasi 30 minuts, era massa ja que pensava que me’n treuria 2 per quilòmetre però 3 era excessiu. Vaig fer càlculs, pensant que ens quedaven 26 km i perdent 2 minuts cada km sumaven 52 minuts, afegits als 28 o 30 que ja havia perdut feien 1h 20 minuts al final de la correguda. La realitat es va aproximar molt a aquests càlculs, ja que vaig perdre 1h32′ i em fa pensar que sense l’imprevist de la sortida hagués pogut fer 7 o 8 minuts menys.

Tornant a la cursa, el recorregut va ser molt dur, amb un continu puja i baixa, per un terreny que t’obligava a estar sempre molt atent per intentar evitar les caigudes. Jo vaig aconseguir no caure, però vaig torçar-me 2 vegades el turmell i em vaig entrebancar un mínim de 10 vegades (la majoria amb el peu esquerre, al que li vaig donar la culpa de tot). Hi havien pocs trams on poder córrer tranquil i psicològicament va ser molt cansat. Menció especial mereix la baixada de Pipa. Després de superar l’ascensió, i quan t’imagines que et queda una baixada bonica abans dels últims 2 km amb lleugera pujada, et trobes amb una baixada dura de veritat. Escalons enormes, passos amb cordes, corbes i contra corbes, metres i més metres de desnivell que no s’acaben mai i en els que qualsevol descuit pot acabar amb una hòstia impressionant. Més tard Ll hem va comentar que havia perdut moltíssim temps en aquesta última baixada, ja que va arribar molt cansat i se li va fer eterna. Jo no vaig arribar tant destrossat, però tenia unes ganes d’acabar-la enormes. A més, el corredor que portava al darrera m’anava agafant (normalment baixo bastant bé i recupero posicions) i això m’obligava a no baixar el ritme, ja que no m’havia superat cap corredor i volia arribar a la meta conservant la posició.

Per sort finalment es va acabar la baixada i els 2 últims quilòmetres per sobre del reguer de ciment em van servir per distanciar una altra vegada al corredor que portava al darrera i quasi em serveixen per agafar al de davant. Vaig poder baixar de 5h, vaig arribar bastant sencer i la 44a posició em fa estar molt content. El posterior meló, Aquarius, RedBull, coc, massatge i, especialment, la dutxeta a casa dels J’s va ser un luxe. Després, comentar la jugada amb J.V. i Ll, el primer havia hagut d’abandonar per culpa del dolor al genoll. Decisió molt difícil, però molt intel·ligent per evitar una lesió greu i estalviar-se 2 hores de patiment màxim i a Ll li havia anat tota la cursa molt bé però va patir molt durant la última baixada.

Després d’unes hores d’espera tocava anar a dinar. Una paella la mar de bona, tot tipus de beguda, gelat, café, infusions i, per sobre de tot, el caliu que et dóna dinar amb molts dels corredors que han fet la cursa (els cracks inclosos) i moltíssima gent del poble. Un dia rodó, que es va acabar tornant a casa sota una fina pluja que ens va acompanyar tot el viatge.

PS: Abans deia que m’havia sentit com un corredor de F1 al GP de Mònaco i només he comentat els problemes per avançar a la sortida. Com he resumit molt les 5h de cursa no he inclòs el ruixat que ens va caure a sobre a les 3h de carrera. No va durar molt, però anar corrent amb el cansament que portàvem a sobre, per un terreny amb tanta roca i afegint l’aigua es feia tant complicat com mantenir el cotxe pels carrers xops de Montecarlo. Ens va tocar extremar les precaucions i mentre ho feia, se’m va acudir aquesta relació F1 vs. cursa de muntanya que us he explicat. Potser m’ha quedat una mica forçat, però si ho voleu comprovar haureu de fer com a mínim una de les 2 coses. Jo us recomano la muntanya, amb els preus actuals de la gasolina la F1 surt molt cara

Fins aviat.

Sona el despertador i, literalment, salto del llit (dormia dalt d’una llitera) i em poso la roba que m’havia preparat la nit anterior. Amb els ulls mig tancats em dirigeixo a la cuina a preparar-me l’esmorzar. Definitivament havia decidit canviar els habituals cereals amb llet per un altre esmorzar ja que les últimes curses m’havia sentit una mica pesat i amb la panxa massa plena. Provo amb dos torrades, una de melmelada i l’altra de pernil dolç i formatge i ho rego amb suc de prèssec. Tot molt bo i després es demostraria que el canvi ha estat positiu perquè em vaig trobar perfecte en tot moment, vaig menjar a tots els avituallaments i no vaig tenir cap sensació dolenta (pel que fa a la panxa) en tot el recorregut.
Una vegada esmorzat, m’acabo de posar totes les coses dins la bossa, em poso les lents de contacte i cap al carrer. Havíem quedat de 7 a 7.15 a La Mera i avui arribava dins del marge. Una vegada allí, primera sorpresa del dia ja que hi havia més gent de l’esperada. Concretament estaven F i M però tal com anaven vestits i amb la cara que feien, no semblava que tinguessen les mateixes intencions que la resta.

Sona el despertador i, literalment, salto del llit (dormia dalt d’una llitera) i em poso la roba que m’havia preparat la nit anterior. Amb els ulls mig tancats em dirigeixo a la cuina a preparar-me l’esmorzar. Definitivament havia decidit canviar els habituals cereals amb llet per un altre esmorzar ja que les últimes curses m’havia sentit una mica pesat i amb la panxa massa plena. Provo amb dos torrades, una de melmelada i l’altra de pernil dolç i formatge i ho rego amb suc de prèssec. Tot molt bo i després es demostraria que el canvi ha estat positiu perquè em vaig trobar perfecte en tot moment, vaig menjar a tots els avituallaments i no vaig tenir cap sensació dolenta (pel que fa a la panxa) en tot el recorregut.
Una vegada esmorzat, m’acabo de posar totes les coses dins la bossa, em poso les lents de contacte i cap al carrer. Havíem quedat de 7 a 7.15 a La Mera i avui arribava dins del marge. Una vegada allí, primera sorpresa del dia ja que hi havia més gent de l’esperada. Concretament estaven F i M però tal com anaven vestits i amb la cara que feien, no semblava que tinguessen les mateixes intencions que la resta.

7 del matí a la Bellota, V me confirmava l’hora i que corríem, així que a sopar i dormir prompte que toca matinar. Per desgràcia n’hi ha un que li és igual si son pare va a córrer o no així que no hem passat bona nit. Sumat a que no estava del tot fi i ahir no vaig poder menjar per culpa d’aquest malestar i que fa dies que me noto molt carregat de quàdriceps de seguida que començo a córrer no podia ser molt optimista de cara a la cursa. Hem matinat, hem esmorzat i a l’hora estàvem fent el cafè a la Bellota. Som cinc, els sopars d’empresa i l’oratge d’aquesta setmana han provocat alguna baixa. Així que ens posem com podem dins del cotxe de Cl i sortim cap a Castelló.

(Per seguir llegint, prem sobre el títol)

Agus

7 del matí a la Bellota, V me confirmava l’hora i que corríem, així que a sopar i dormir prompte que toca matinar. Per desgràcia n’hi ha un que li és igual si son pare va a córrer o no així que no hem passat bona nit. Sumat a que no estava del tot fi i ahir no vaig poder menjar per culpa d’aquest malestar i que fa dies que me noto molt carregat de quàdriceps de seguida que començo a córrer no podia ser molt optimista de cara a la cursa. Hem matinat, hem esmorzat i a l’hora estàvem fent el cafè a la Bellota. Som cinc, els sopars d’empresa i l’oratge d’aquesta setmana han provocat alguna baixa. Així que ens posem com podem dins del cotxe de Cl i sortim cap a Castelló.

(Per seguir llegint, prem sobre el títol)

Agus

Aquest és el primer post d’aquest bloc i per tant, ens toca fer una mica de presentació del mateix. El bloc neix com un complement a la nostra pàgina wiki: SudActiu.wetpaint.com, i ens servirà per comentar les novetats que anem introduint a la pàgina web i per comentar notícies que vagin apareixent i que consideréssem interessants.

Per a aquells que no conegueu la nostra pàgina, és tracta d’un lloc web orientat als esports outdoor; MTB, curses de muntanya, marxes, esquí, etc. Intentarem anar comentant les activitats que anem realitzant i, al mateix temps, introduir articles més tècnics sobre entrenaments i materials. També tenim una secció amb diferents utilitats que poden resultar interessants així com un calendari i un espai destinat a organitzar i quedar per a fer activitats. A més a més, estem oberts a afegir qualsevol cosa relacionada amb aquests temes.

Per últim, ens queda presentar-nos a natros. Som un grup de joves a qui ens agrada sortir a gaudir de la natura buscant sempre un puntet de diversió i disposats a, suar si fa falta i experimentar pujades d’adrenalina intentant evitar al màxim els cops i les rascades. Si entreu a la pàgina web podreu vore les nostres cares mentre fem allò que ens agrada.