SudActiu

Archive for the ‘Paüls’ Category

Vam aguantar els 4 junts com vam poder. Els dos de la UEC marcant el ritme, jo seguint-los de prop i Joan tenint cada cop més problemes. Li vaig anar preguntant com anava, però la llaga li impedia córrer en normalitat i la goma cada vegada s’estirava més. Quan ja gairebé estàvem dalt, Joan em va donar carta blanca (em sabia greu separar-nos després de tants km junts) i vaig sentir que els dos companys havien de fer una parada tècnica per alleugerir la bufeta. Era el meu moment, sabia que si arribàvem junts a la pista final em deixarien sense problemes i per un corredor com jo, poc habituat a entrar entre els 30 primers 2 posicions significaven molt. Així que tant aviat com van parar, vaig posar-me a baixar tant ràpid com podia. Per desgràcia, podia anar poc ràpid i amb un risc bastant elevat per diversos motius:

• Poc coneixedor del terreny, només hi havia passat una vegada i gairebé no recordava res
• Recorregut poc senyalitzat. És una de les característiques de la prova, però en aquest tram final fot molt. Cada vegada que veia una cinta o les marques grogues i blanques tenia ganes de besar-les
• Poca visibilitat. No se si les piles del frontal ja estan una mica gastades, si jo veig poc i si el cansament m’havia deixat amb poques llums, però la veritat és que hagués pagat per portar llums de xenó
• EL CANSAMENT

Unint tots aquests impediments el resultat va ser un descens perillós, amb diverses pre caigudes i alguna parada per decidir per on seguir. Però per sort o habilitat (com m’agrada tirar-me floretes) ni em vaig perdre ni vaig caure i al cap de molta estona de demanar-ho vaig arribar al primer tram de pista.
Sabia que a partir d’aquí quedava poc, una mica més de sendera, una mica de pista i l’últim tram de quitrà (que recordava molt més curt i menys dur del que realment és). Per acabar-me de donar ànims, just entrar al primer tram de pista vaig veure una llum, i no venia del darrera, sinó que estava al davant. Vaig pensar que si l’havia agafat el podria superar, però que hi havia temps de sobres, així que sense obsessionar-me vaig anar apropant-me. Quant estava a uns 15 metres vaig identificar la figura de Fradnand i el vaig saludar. Va explicar-me que s’havia quedat completament sense energies i de no ser per un senienc que li va donar un gel i la miraculosa aparició de les garrafes d’aigua al costat del camí no sabia si hagués pogut arribar a Paüls. Com ell estava recuperat i jo tenia les forces justes vaig pensar que estaria bé arribar els dos junts a Paüls. Però en aquest món de les curses de muntanya, mai es poden fer prediccions i just mentre estava pensant això em vaig entrebancar amb una pedra del sender i se’m van quedar els isquios de la cama dreta totalment trabats. Quina ràbia!! Per sort, amb uns estiraments i unes quantes passes dubitatives van tornar (més o menys) a la situació normal. Havia estat un avís, però m’havia quedat clar que no els podia demanar massa.
Ferran em va anar esperant i jo vaig apretar el que vaig poder per apropar-me a ell. Entre una cosa i una altra, ja erem al tram d’asfalt, a les portes de Paüls. Però aquestes portes eren llargues i costerudes, molt més del que jo recordava. Per acabar-ho de complicar, vaig veure que s’apropava un company. Vaig dir-li a Ferran que si podia canviés, perquè sinó ens agafava segur i va sortir com una bala. Jo vaig fer el que vaig poder, molt més del que pensava que podia. Sabia que no seria suficient per evitar que em superés aquest company, però em servia per evitar que n’arribèssen més i per poder fer els últims metres més tranquil.
Amb totes aquestes històries al cap vaig veure que finalment aconseguia arribar. Quina alegria al veure els primers nens de Paüls (suposo que alumnes de Feliu) oferint-me la mà per a que jo els la toqués al passar, però sobretot, quina alegria al sentir les veus dels meus pares i la germaneta que es fa gran animar-me per tot l’esforç que havia fet. Ells també m’havien ajudat a arribar fins allí; als moments difícils motiva molt saber que hi ha algú esperant la teua arribada i desitjant que cada corredor que arriba sigues tu.
Última recta al trotet, pujada de les negres escales caminant i una última alegria al veure que havia aconseguit parar el cronòmetre 5 minuts abans de les 6h (millorant la marca de l’any passat en 1h 25′). A partir d’aquí, plàtan, Coca-cola, aigua i una bona estona pel terra recuperant-me de l’enorme desgast. Quant em vaig veure capaç d’aguantar-me plantat sense problemes vaig buscar dutxa i m’hi vaig ficar. Dutxa individual, amb aigua calenta i que encara no havia usat ningú, quin luxe!! A diferència de l’any passat, les cames no em tremolaven i no vaig patir per foter-me de cap.
Ara tocava assaborir el resultat, sortir a menjar una mica de pà amb tomaca i pernil, formatge, una mica de coc i xerrar amb la resta de companys sobre les nostres sensacions, els nostres reptes, preguntar qui havia guanyat (felicitats de nou per Adolf Aguiló i també per a mi, que ja fa dos o tres setmanes que vaig dir que la progressió que portava era per guanyar la següent carrera que disputés), etc.
Després, tornar amb la família i esperar l’arribada de la resta de SudActius prenent la fresca i animant i saludant a tots els corredors que anaven passant. Quan vam estar tots dutxats, menjats i tot el que fes falta, vam empendre el camí de retorn a Ulldecona i tots a dormir. Tots??, no tots no Ferni, Lluc i jo encara vam tenir el poc coneiximent d’agafar el cotxe i anar cap a Sant Joan a veure les respectives parelles i saludar a l’Il·lustre Alcalde de Barri que ens va pagar un parell de cerveses.
Finalment, a les 5 tocades agafàvem per última vegada la carretera i anàvem, ara sí, cap a casa. Parada al pis dels sogres per recollir al menut i a dormir. Desgraciadament, la dormida no va durar molt i 4 hores després de posar-nos al llit n’hi havia un que ja volia sortir. Així que ja em veieu agafant a l’altre Agus, agafant les meues cames i amunt!!
Vam esmorzar com vam poder i com la calor, Agus petit i un pis tancat no són massa compatibles el vaig carregar al cotxet i vam marxar cap a casa mons pares. Però això ja és una altra història que si vol ja us explicarà al seu blog, que aquest és dels grans i així continuarà.

Tinc pendents els comentaris sobre la Cursa de Capçanes i la I Cursa de Sant Joan, però la importància, tant en repercussió com en participació i patiment de la Nocturna em fan donar-li prioritat.

ANEM PER FEINA
Un any després de la meua primera cursa de muntanya, tornava a estar camí de Fredes per intentar millorar el temps de l’any passat. Però un any és molt llarg i a més de mon pare, aquesta vegada pujàvem 4 corredors amb ganes, il·lusió i un punt de respecte davant de l’aventura que ens esperava. Cadascú teníem uns objectius però el més important era compartit, arribar a Paüls sencers i el més ràpidament possible. Feliu ja ha explicat la seua cursa i una mica la de Ferni, Lluc i la meua. Per no repetir-me, afegiré les meues sensacions i esperarem a veure si algú més s’anima a escriure les seues vivències.

La tàctica per a la travessia la tenia bastant clara: sortida ràpida per evitar embussos al primer tram de pujada, intentar trobar un grupet per anar fent fins a la Cova del Vidre, pujar el Coll de Pallers al meu ritme per baixar fins a Caro recuperant i preparant la segona part de la cursa. Es pot dir que m’hi vaig aproximar bastant, encara que la companyia primer de Frad i després d’alguns canareus em va fer anar sempre un puntet per sobre del que hagués anat sol. Per no cremar-me del tot i com veia que jo baixava més ràpid, quan m’apretaven massa a les pujades afluixava una mica i anava fent la goma. El grupet es va trencar entre Casetes Velles i la Cova del Vidre i no vaig tornar a vore a Fradnand fins una mica abans de Paüls. Jo havia patit durant la última pujada arribant a Casetes Velles i tot i que vaig anar recuperant durant la baixada i l’avituallament, quan la cosa va tornar a empinar-se vaig haver de baixar el ritme. Possiblement això em va anar bé, perquè vaig fer la pujada de menys a més i vaig arribar dalt molt bé (tenint en compte que portàvem 20 km). Durant la baixada em vaig distanciar una mica dels companys de pujada, fet que em va permetre menjar una mica abans de l’avituallament, rebre el suport de la família que havia fet l’esforç de pujar a Caro, omplir la camel d’aigua i sortir just al darrera dels 3 companys (dos canareus i un ampostí) que m’havien acompanyat a la pujada anterior.

Durant la primera pujada, entre la panxa plena de líquid, el tràfec tornant a col·locar-me bé la motxilla, els manguitos, etc. vaig haver d’apretar les dents per poder-los seguir. Després, durant el tram de pista corredora, Joan Curto va posar un ritme molt bo, un puntet superior al meu ritme de comfort, però amb una mica d’esforç i les poques ganes de quedar-me sol vaig poder aguantar. La següent pujada, la del Coll de Llinars, la vam començar junts però poc a poc ens vam anar quedant al davant Joan i jo (no ens coneixíem abans, però després de fer gairebé mitja nocturna junts em permeto la llicència de fer-lo protagonista de la crònica). Així vam continuar el següent tram de cursa, gaudint dels últims rajos de Sol i vigilant que cap bou ens fes córrer més del compte. Aquí ja vaig veure que faria molt millor temps que l’any passat, ja que d’encendre el frontal abans de Pallers (2007) vam poder anar sense llum artificial gairebé fins a Clotes (2008). Després de l’avituallament del refugi, en que Joan em va haver d’esperar mentre em bevia el café, el nostre ritme va anar baixant progressivament a causa d’una llaga que feia veure les estrelles a Joan i d’algun ensurt que vaig tenir jo per la poca visibilitat. A més, no vèiem a ningú ni davant ni darrera, amb la qual cosa la motivació era baixa.

Els Km passaven poc a poc, s’havia d’estar molt atent per seguir les marques del GR i el cansament ja feia estona que havia arribat. De cop, vam veure dos llums darrera nostre, algú s’apropava, i ho feia molt ràpid perquè tot i que vam augmentar una mica el ritme, de seguida ens van agafar i superar. A Clotes ens havien dit que ocupàvem la 15a i 16a posició, per tant no podia deixar-me superar sense intentar aguantar el ritme, així que tocava col·locar una altra vegada el motor a més revolucions i accelerar la respiració. Estàvem prop del Mas de Maraco, així que només ens quedava una pujada, la terrorífica última baixada i el tram de pista fins a Paüls, havia d’intentar aguantar com fos

…continuarà

Desprès d’una setmana molt fluixa d’entrenaments (pel que jo se, F només va anar dimecres uns 50km en bici i dijous F-sala, JF dimarts va anar a còrrer suau i dijous F-sala, Ll no se el que ha fet i jo he caminat una mica amb jr i dijous F-sala) encarem el cap de setmana amb les piles carregades. I farà molta falta aquesta càrrega ja que hem de fer moltes coses.
El divendres per la tarda acabarem de marcar el circuit de la I Cursa de Sant Joan que ajudem a organitzar. El dissabte pel matí col·laborarem amb tot el que puguem durant la cursa (els que no fan la nocturna i no estan lesionats correran). Després dinar i carregar les forces ja que per la tarda-nit tenim una de les cites més exigents de la temporada la Travessia Nocturna Fredes Paüls que encarem amb moltes ganes i bastant de respecte.
Per la nit, els que aguanten festa a Sant Joan del Pas i el diumenge descans i relax, que podem complementar amb una escapada a les IV Jornades Musicals de l’Ermita de la Pietat, que us recomanem a tots els que no les conegueu.
Per acabar, dir-vos que tenim pendent la crònica de la cursa de Capçanes, però per anar fent boca podeu llegir la crònica de l’amic Fradnand (a qui agraïm les referències tant positives) de la UEC Tortosa i us deixem les posicions dels nostres corredors, en una distància de 13.700 km sobre pista:

• 28è Agus Juan-Camps – 1h02’52″
• 53è Lluc Maresma – 1h06’09″
• 75è Feliu Ferre – 1h08’35″
• 105è Josep Fernando – 1h11’07″

Fins aviat!!

Quan es sobreposen el dia i la nit passen aquestes coses, notes que algú està fora de lloc, però no tens molt clar qui és. En aquest cas, a les 7 del matí d’un diumenge i sent festes al poble del costat, els raros érem natros. Després d’estar xerrant una mica i tenint una mica d’enveja els uns dels altres (F dia que li fèiem enveja i jo també començo a enyorar arribar a les 7 del matí animadet) vam sortir cap a Paüls.

S’apropava l’hora de la sortida i estava menys nerviós que de normal. Tenia molt clar que havia de fer una cursa conservadora, que el recorregut era molt dur, amb molts corredors infinitament més forts que jo i que l’important era passar-s’ho bé. Enmig de les corbes de la carretera de Paüls vam veure un boig (a les 7.30 pujant sol amb bicicleta de muntanya per aquella carretera no és un fet massa habitual) que pujava en MTB. Quan el vam passar vam veure que era Kiko Martí. Ja ens havien dit que no corria, però no ens esperàvem veure’l dalt de la bici. Suposo que una cosa és no córrer i una altra de molt diferent és no vindre ni a veure-ho. Al final de la cursa el vam vore tirant canyes (de cervesa) a tots els esforçats corredors que en volien, són un equip molt sòlid aquests de la UEC Tortosa.

Bé, finalment vam arribar a Paüls, vam aparcar i vam anar a recollir el dorsal. Només baixar del cotxe ja vam retrobar-nos amb la resta de gent de SudActiu que havíem de córrer la cursa. Després d’una petita cua ja teníem dorsal i xip, ja havíem vist i xerrat amb amics i saludats i vam tornar al cotxe per acabar d’equipar-nos. Feia fresqueta i el cel estava tapat, però no semblava que hagués de ploure més. Per tant, màniga curta, pantalons curts, vidres grocs a les ulleres i sense cinta ni gorra. Aquesta va ser la meua elecció i crec que ho vaig encertar tot ja que tot i que va sortir el sol, no va fer calor en cap moment i, degut a l’esforç, tampoc vaig sentir fred en tot el recorregut.

Ja podíem dirigir-nos a la sortida, anàvem molt bé de temps però millor esperar allí i, de passada, veure a les dones que sortien mitja hora abans que natros.

Quan es sobreposen el dia i la nit passen aquestes coses, notes que algú està fora de lloc, però no tens molt clar qui és. En aquest cas, a les 7 del matí d’un diumenge i sent festes al poble del costat, els raros érem natros. Després d’estar xerrant una mica i tenint una mica d’enveja els uns dels altres (F dia que li fèiem enveja i jo també començo a enyorar arribar a les 7 del matí animadet) vam sortir cap a Paüls.

S’apropava l’hora de la sortida i estava menys nerviós que de normal. Tenia molt clar que havia de fer una cursa conservadora, que el recorregut era molt dur, amb molts corredors infinitament més forts que jo i que l’important era passar-s’ho bé. Enmig de les corbes de la carretera de Paüls vam veure un boig (a les 7.30 pujant sol amb bicicleta de muntanya per aquella carretera no és un fet massa habitual) que pujava en MTB. Quan el vam passar vam veure que era Kiko Martí. Ja ens havien dit que no corria, però no ens esperàvem veure’l dalt de la bici. Suposo que una cosa és no córrer i una altra de molt diferent és no vindre ni a veure-ho. Al final de la cursa el vam vore tirant canyes (de cervesa) a tots els esforçats corredors que en volien, són un equip molt sòlid aquests de la UEC Tortosa.

Bé, finalment vam arribar a Paüls, vam aparcar i vam anar a recollir el dorsal. Només baixar del cotxe ja vam retrobar-nos amb la resta de gent de SudActiu que havíem de córrer la cursa. Després d’una petita cua ja teníem dorsal i xip, ja havíem vist i xerrat amb amics i saludats i vam tornar al cotxe per acabar d’equipar-nos. Feia fresqueta i el cel estava tapat, però no semblava que hagués de ploure més. Per tant, màniga curta, pantalons curts, vidres grocs a les ulleres i sense cinta ni gorra. Aquesta va ser la meua elecció i crec que ho vaig encertar tot ja que tot i que va sortir el sol, no va fer calor en cap moment i, degut a l’esforç, tampoc vaig sentir fred en tot el recorregut.

Ja podíem dirigir-nos a la sortida, anàvem molt bé de temps però millor esperar allí i, de passada, veure a les dones que sortien mitja hora abans que natros.

Sona el despertador i, literalment, salto del llit (dormia dalt d’una llitera) i em poso la roba que m’havia preparat la nit anterior. Amb els ulls mig tancats em dirigeixo a la cuina a preparar-me l’esmorzar. Definitivament havia decidit canviar els habituals cereals amb llet per un altre esmorzar ja que les últimes curses m’havia sentit una mica pesat i amb la panxa massa plena. Provo amb dos torrades, una de melmelada i l’altra de pernil dolç i formatge i ho rego amb suc de prèssec. Tot molt bo i després es demostraria que el canvi ha estat positiu perquè em vaig trobar perfecte en tot moment, vaig menjar a tots els avituallaments i no vaig tenir cap sensació dolenta (pel que fa a la panxa) en tot el recorregut.
Una vegada esmorzat, m’acabo de posar totes les coses dins la bossa, em poso les lents de contacte i cap al carrer. Havíem quedat de 7 a 7.15 a La Mera i avui arribava dins del marge. Una vegada allí, primera sorpresa del dia ja que hi havia més gent de l’esperada. Concretament estaven F i M però tal com anaven vestits i amb la cara que feien, no semblava que tinguessen les mateixes intencions que la resta.

Sona el despertador i, literalment, salto del llit (dormia dalt d’una llitera) i em poso la roba que m’havia preparat la nit anterior. Amb els ulls mig tancats em dirigeixo a la cuina a preparar-me l’esmorzar. Definitivament havia decidit canviar els habituals cereals amb llet per un altre esmorzar ja que les últimes curses m’havia sentit una mica pesat i amb la panxa massa plena. Provo amb dos torrades, una de melmelada i l’altra de pernil dolç i formatge i ho rego amb suc de prèssec. Tot molt bo i després es demostraria que el canvi ha estat positiu perquè em vaig trobar perfecte en tot moment, vaig menjar a tots els avituallaments i no vaig tenir cap sensació dolenta (pel que fa a la panxa) en tot el recorregut.
Una vegada esmorzat, m’acabo de posar totes les coses dins la bossa, em poso les lents de contacte i cap al carrer. Havíem quedat de 7 a 7.15 a La Mera i avui arribava dins del marge. Una vegada allí, primera sorpresa del dia ja que hi havia més gent de l’esperada. Concretament estaven F i M però tal com anaven vestits i amb la cara que feien, no semblava que tinguessen les mateixes intencions que la resta.