SudActiu

Ja en tenim una altra al sac!! Però com va costar, un esforç brutal tant físic com psicològic i un bon entrenament i gran lliçó per al futur.

L’objectiu d’aquesta primera part d’any és l’Andorra Ultra Trail i, tot i que no vull arribar massa cansat, cal fer alguna prova llarga per veure com estan les coses. Per una cosa o una altra, l’escollida va ser la Marxa Romànica de Resistència de Navàs. Una marxa que forma part de la Copa Catalana de Caminades de Resistència, amb una distància considerable (80 km), un desnivell moderat (uns 5.000 acumulats) i amb moltes hores de nit. Tot junt la feien una bona candidata, així que inscrit i el divendres per la tarde cap amunt, a dormir a Súria i esperar que arribés el moment de sortir (les 18h del dissabte).

A la sortida em trobo a Karim de Xerta (ja havíem quedat en trobar-nos allí) i, després de buscar una mica veig a Xaneta (venia sol perquè a Alcanar estan de festes) i més companys d’Amposta i la Ràpita. Xerrant xerrant encenen la traca i em poso a córrer a la meua. Tenia una tàctica molt clara al cap: sortir a bon ritme per aprofitar les hores de llum solar, afluixar amb l’arribada de la nit i, si les cames, les forces i les ganes responien, tornar a pujar una mica el ritme cap al final. La primera part de la tàctica era la més fàcil de seguir, un ritmet alegre però res de l’altre mon pensant que tenia per davant més de 80 km.

Pujadetes i baixadetes, primer control i m’enganxo a dos corredors que m’agafen i amb els que faig la primera pujada llarga. El ritme és bo i crec que encara em queden un parell de marxes guardades. Al següent avituallament, abans dels 20, el grupet s’havia fet més gran, ja érem 7 i anàvem fent camí sense encantar-mos. Aquí, a partir del km 25 més o menys se’m van començar a torçar la cosa. Les cames em feien mal com si mai hagués corregut més de 2h seguides. No era cansament, era dolor del que et ve al acabar una cursa on ho has donat tot. Allò no m’havia de passar, no esperava que em passés i no sabia que fer per solucionar-ho. En moments així, no ho nego, de cada 2 pensaments un és en abandonar. Quasi 60 km per davant, 8 o 10 hores i aquest malestar no et deixen pensar en res més.

Per sort, els altres pensaments de vegades poden guanyar a l’angelet (sí, l’angelet et diu que abandonés i només el dimoni competitiu i orgullós t’obliga a seguir i a lluitar) i em vau venir al cap molts dels que heu compartit entrenaments i curses llargues amb mi (Omar, Ferni, Pere i Tonya, Feliu, Mon, Lluc, també Neus,  i demés), tots els consells, xerrades i anècdotes que ens hem contat, l’apretada inhumana del final del Trail de l’Aneto a Omar, etc. No podia abandonar. Aquí la sort també va acompanyar-me, per fi podia sintonitzar el radio (pensàveu que correria sense?) i Puyal & co informaven del 0-2 a la mitja hora a Sevilla. Ja em feien menys mal les cames.

Al següent avituallament, ja de nit, mentre menjava ràpidament un entrepà, un company abandonava. Sempre sap greu que algú plegue, però a mi em va ajudar, em va demostrar que els demés també patien i que tocava seguir (baixant el ritme però seguir). D’aquí endavant molt del mateix, riuets, pista amunt, pista avall, fang, molta alegria i bona gent als controls, foscor, sol·litud, alegria pel final del Barça, un trotet suau amunt i avall, anar baixant metre a metre la distància a Navàs i, sobretot, molta concentració per anar buscant i trobant les marques del GR (caminant a les zones complicades i amb 2 o 3 confusions ràpidament resoltes).

Km 45, km 52, km 63, ja queda menys, això ho acabo segur. 10 o 11 hores, al final tornava al pla inicial, km 72,7, últim avituallament i un dels més animats. Dos xiquets molt xerradors animant-me a agafar al de davant (més de 15 minuts, ni fart de vi) que s’havia hagut de menjar 5 Donuts!!! perquè estava fos. Jo em vaig menjar un Bollycao (estava igual de fos, però no puc amb 5 Donuts ) i vaig sortir a buscar l’arribada. Sortint em trobo als que venien detràs meu. Noi i noia i amb molt bona cara, i jo anava 9è, el top-ten perillava.

La tàctica deia que al final, si podia, havia de pujar una mica el ritme, així que havia arribat el moment. I ho vaig poder fer, ritmet una altra vegada prou alegre (donat el moment de la marxa MOLT alegre) i cap a Navàs, mirant de no perdre les marques (al final dos punts on vaig haver de parar i recular i després perdut totalment dins del poble) i amb ulls al clatell per si calia fer un últim canvi.

No va caler, vaig trobar la plaça, vaig entrar a la carpa i em van confirmar la posició (9è), el temps 10h26′ i l’Ermita de Finisher

A partir d’aquí, dutxeta, cotxe de tornada a Súria, a dormir com si tornés de festa (tocat, sense saber si tenia gana, son, les dos coses, cap, …) i descansar una mica abans de tornar cap al poble. Avui, dimarts/dimecres, ja amb tot més assimilat, estic molt content de tot, però sobretot, d’haver-me endut una bona lliçó cap a casa: no hi ha rival petit! (jo ja m’entenc).

Agus

Grup de Sudactius, més Pedro, a la cursa dels Reguers. Cursa molt tècnica i bonica. Encarna i Alicia ens representen en la marxa.

Resultats espectaculars:

• Maresma: 8è General Absoluta, després de trobar-se totalment recuperat de la lesió.
• Cèlia: 3 era General Absoluta, sols puc dir: ESPECTACULAR.
• Paco Mariné: 1 er Màster Masculí: 3 de 3 : sols suma de 100 en 100.

 * Classificacions *    CURSA:  Homes     Dones     //    MARXA:    Homes      Dones

+ Fotografies…

• Galeria de l’Albert Palacios
• Galeria UEC (Tortosa)
• Web Cursa

Mingo

Les fotos de Mingo
Classificacions
Ahir pel matí, a les 8.15, LLuc i jo anàvem cap a la Plaça Catalunya, punt de trobada habitual de la Penya Ciclista i lloc des del que sortiríem mitja horeta més tard direcció a Sariñena. Poc més de 2h més tard, arribàvem a la capital de la comarca dels Monegros els 5 cotxes i les 12 bicis (si no m’he descomptat).

Una vegada aparcats vam dirigir-nos ràpidament a buscar els dorsals i la bossa del corredor. Va ser del pitjor del dia, mal organitzat i amb poca gent, ens va tocar fer una cua molt llarga, sort que anàvem en temps!! Una vegada recollit el dorsal, ens vam posar a dinar, cadascú la seua fórmula màgica (aigua, cervesa, cervesa sense alcohol, formatge casolà, molta pasta, fruita, iogurts i, fins i tot, un potet de papilla de bebé . Després, cap als cotxes una altra vegada i a començar a preparar les màquines, canviar-nos i dirigir-nos a la zona de sortida.

Uns més nerviosos, uns altres no tant, uns més avant, els altres més enrere, bromes, fotos, repàs de la tàctica (pedalar fins no poder més, després seguir pedalant i, al final, patir fins a l’arribada) i deixar passar el temps fins a l’hora de sortida. Quan arriba aquesta hora, petard i a donar una volteta pel poble. Després, una bona estona de camins i pistes molt ràpids (a l’anada són en baixada, ja ens tocaria pujar a la tornada) i amb molts de nervis; gent per tot arreu, enganxades, primeres punxades i un ritme frenètic que sense voler et posa les pulsacions a mil i les cames dures.

Al mig de tanta gent resulta molt complicat anar amb gent, jo, seguint el model de les curses a peu, vaig decidir anar a la meua a vore com sortia la cosa però sense haver de parar compte de amb qui vaig, si faig esperar o si he d’esperar a algú. En pocs quilòmetres el terreny ja ens havia ensenyat el que ens esperaria tot el dia, pols, tolls, fang, més pols, pedres i un puja i baixa que al final es nota a les cames. El recorregut té una primera part més aviat descendent, una pujada, un altre tros de baixadeta, que ahir a més tenia el vent a favor, una altra pujada llarga i inconstant, el descens i, per acabar, MOLTS quilòmetres plans i amb tendència a pujar, rematats per vent de costat i/o de cara.

Jo vaig anar prou bé fins el primer avituallament, al sortir-ne vaig tenir problemes amb la bossa del seient que em va fer parar 3 vegades abans de trencar-se, caure’m i fer-me repartir el material pel mallot. Com en aquest moment ja veia que l’important era agafar grupets ràpids i en portava un parell fins aquests problemes, vaig decidir apretar a fons per intentar agafar-los. Però havia perdut molt de temps i, tot i avançar a molta gent i sentir-me molt fort, els grupets no apareixien. Quan ja decidia afluixar una mica per guardar per al final, em va passar l’AVE Barcelona-Madrid. Hi vaig pujar i vam començar a volar cap al 2n avituallament. Entre els molts que vam agafar estava Lluc, que va poder pujar al tren i aprofitar la inèrcia.

Vam menjar i beure tot el que vam poder a l’avituallament i una altra vegada a patir. Ara venia la segona pujada llarga del dia. Vam començar bé, però la cosa durava molt i vaig dir-li a Lluc que tirés ell que jo no me veia del tot fi. Per rematar-ho, el Sol que per sorpresa ens havia acompanyat tot el dia es va transformar en pedregada de 10 minuts, només faltava això! Però havíem vingut a patir i això tocava fer. Ja cap al final de la pujada vaig agafar a Manel (això me va donar moral, no m’esperava estar amb ell tant cap al final). Portàvem davant un d’aquests grups interessants i quan Manel va dir-me que quedava poca pujada vaig apretar per intentar fer amb ells la baixada i el tram posterior. Tot i l’esforç de la pujada i la baixada molt ràpida i arriscant una mica, no els vaig agafar, però ja estàvem al 3r avituallament. Just entrant-hi tornava a agafar a Lluc, una altra bona senyal.

Després de tornar a menjar i beure com gossos famolencs, una altra vegada a pedalar, ara un tram trenca-cames pel costat del riu. Primer me pensava que Lluc me deixava, però de cop era jo el que l’havia deixat (vam estar tota la cursa molt prop). Arribava el final, però també el tram més dur. Molts de quilòmetres bastant plans però amb un vent molt molest i jo que ja no sabia com col·locar-me dalt de la bici. Tocava apretar les dents i, com no, és el que vam fer. Pedalar, esforçar-me, anar buscant marques de quilòmetres, grups petits, la gent que no ajuda, el sol que ja havia tornat, mal d’esquena, la bici que fa soroll per tot arreu, … Panorama bastant negatiu, però cada vegada quedava menys, era l’hora de l’últim esforç. Un esforç que sempre és més fàcil de fer quan vas agafant gent i veus que tu estàs mal, però n’hi ha molts que estan pitjor. Personalment l’arribada va ser molt especial, feia temps que no patia tant, que no m’havia d’esforçar tant per aconseguir un objectiu i l’emoció va anar bastant lligada a aquestes sensacions.

Quedava netejar la bici, comentar la jugada amb el que havien arribat, esperar als que encara no ho havien fet, prendre una dutxa (genial, aigua calenta i amb pressió; quin plaer!), carregar les bicis i, a per la cervesa, la fideuà, el bou, la fruita, les pastes, … Tot genial, una gran experiència que segur que repetirem, amb una gent (tots els de la Penya Ciclista) que ens faciliten molt les coses a uns “rookies” com natros gràcies a la seua experiència i que motiven molt perquè estan tots molt forts.

Aquí us deixo les meues fotos, al principi teniu un link a l’àlbum de Mingo i quan estiguen les classificacions també us les adjuntarem.

Ai, que no me’n recordava, aquest matí Lluc ha anat a córrer pel Montsià (crec que ha pujat la Torreta per detràs), segur que els de la penya han sortit en la de carretera i jo, per no ser menys, he fet quasi 2h també pel Montsià aprofitant el bon dia. S’ha d’entrenar que després volem fer moltes coses, però sense esforç i preparació és molt difícil.

Salut!!

Agus

Aquí us deixo un escrit sobre l’Annapurna, una de les muntanyes que estan més de moda i possiblement la més díficil d’escalar a nivell mundial.

L’Annapurna en realitat és un massís que té no menys de 55 quilòmetres de longitud, localitzat a la Serralada de l’Himàlaia al Nepal. Està compost per sis pics principals que són l’Annapurna I (8091m), l’Annapurna II (7937m), l’Annapurna III (7555m), l’Annapurna IV (7525m), el Gangapurna (7455m) i l’Annapurna Sud (7219m). Paradoxalment va ser el primer dels vuit mils a ser conquerit, el 3 de juny de 1950.

Ara bé, sembla ser una muntanya més, és clar, vista des de baix, el tema ve quan et decideixes a encarar. L’Annapurna té una taxa de mortalitat propera al 40%. Què significa això?Bé, que per 10 persones que el conquisten, hi ha 4 que no tornen.

Ara llegim el que va dir Edurne Pasaban, allà pel 2007 en el seu fallit intent al Annapurna, és un relat que ens dóna una idea molt més precisa sobre el monstre que estem analitzant:
“Ja sabia abans de venir al Annapurna que no seria ser gens fàcil. Les xifres d’accidents i els amics que he perdut aquí imposen molt de respecte, i la sola visió d’aquesta massa monstruosa de gel i pedres impressiona per si sola. Però com sempre , quan vam començar a treballar ia equipar la ruta, les preocupacions es tornen més immediates: el menjar, la beguda, el material, les cordes … fins que arriba el moment de l’atac al cim, l’hora de la veritat. Abans d’ahir em trobava en el Camp 3-6500 m. amb Iván, Fernando, Andrew, Asier, Horia, Sergey i Iñaki. El Serac que estava per sobre d’aquest camp no era el que esperàvem ni de bon tros, i ens va costar unes 8 hores superar 50 metres. Durant tot el dia el Serac va ser desprenent trossos de gel, i nosaltres estàvem sota. La por era constant, i tot el dia vaig estar escoltant l’inconfusible remor de les allaus que no paren de caure a cada costat d’aquesta immensa paret. ”
La por davant el que es presenta. Edurne parla de seracs, allaus, esllavissades. Les allaus, un comú denominador en la geografia del Annapurna per a les quals influeix indubtablement les altes pendents que podem trobar en aquesta muntanya, aquesta “verticalitat” de la qual parla Iñurategui. Un relleu propici per a l’acumulació de neu-gel inestables que amb l’esdevenir dels dies i les nits, creen aquesta simfonia de sons i sorolls aterridors que interfereixen constantment en el sa judici del muntanyenc.
Però seguim escoltant Edurne:
“Lentament es va anar superant aquest tram, però el dia anava passant i poc a poc m’anava desmoralitzant. Per a mi el Serac era molt perillós, no ho veia gens clar i el meu estómac començava a tensar. En definitiva, tenia això tan humà però que salva tantes vides: la por. D’altra banda també pensava en el repte dels 14 vuitmils que m’he plantejat, naturalment, i que l’Annapurna significaria en aquest moment el “pas de l’Equador” d’aquest projecte, un gran salt endavant després de l’ qual tot seria molt més clar. Així que havia de prendre una decisió molt difícil, en unes circumstàncies i en un entorn molt complicat. Així que vaig optar pel que el meu estómac em dictava: me’n vaig a baixar perquè tinc por, em sento sola i aquest no és ni el lloc ni el moment perquè jo tingui això, perquè m’estic jugant la vida. “.
Bé, la por, el gran salvador per a molts muntanyencs. Hi ha per descomptat muntanyes que infonen més por que d’altres. L’Annapurna sembla estar entre les que més. La muntanya en general no admet errors, l’Annapurna no els perdona.

Tenim llavors ja sobre la taula, les principals causes que donen el perfil criminal a aquesta muntanya: Posició geogràfica que rep de ple els vents que vénen des de l’oceà a milers de quilòmetres i que colpegen de ple a la cara sud del Annapurna. La verticalitat de la muntanya que ofereix un brou de cultiu òptim per a l’acumulació de neu i gel i la posterior derivació en allaus. Aquests són els principals factors que fan del Annapurna la més mortífera de les muntanyes amb més de vuit mil metres.
Llavors, l’Annapurna no només sembla el vuitmil més perillós. Ho és amb gairebé vuit-cents metres menys que l’Everest, fa que la conquesta del seu germà gran sigui comparable a una travessia campestre al costat de les seves pròpies exigències. Presenta com vam dir, el major coeficient mundial de morts intentant seu ascens. Segons les dades estadístiques, uns 55 alpinistes han perdut la vida allà, mentre que només 137 han conquerit el seu cim, el que dóna un 40% de morts, gairebé el doble que el Nanga Parbat i el K2, que ja de per si són paraulesgrans.
No és casualitat, que Juanito Oiarzabal i Alberto Iñurrategi deixessin l’Annapurna com remat final de les seves respectives carreres cap als 14 vuitmils. El mateix per Iñaki, que ja només li quedava un parell de muntanyes quan va decidir encarar l’Annapurna amb el final ja conegut per tots.

Són aquestes llavors les raons. Clares, precises que donen a una muntanya el perfil macabre de perfecta assassina. Però bé, ben clar queda que ella no és la responsable, queda a cada un el desafiar-o no, el aturar a temps o no, estar disposat a perdre la vida o no. No és una muntanya per al dubte, ho és per la convicció, aquesta convicció que porta a arribar a la meta, o que també porta a un desbordament de confiança que la muntanya pot capitalitzar en benefici propi, recordem que la muntanya no agrada de ser conquerida, només permet fer-ho en determinades condicions, una suma de factors que intervenen com a peces de precisió i que porten a l’objectiu final si són ben utilitzades. Per això, per poder encarar el Annapurna, seria més convenient ser un expert en escacs, que un hàbil muntanyenc.

Una vegada llegit aquest text, t’adones de la relació que hi ha entre esport i “droga”, i com et pot arribar a enganxar, ja que tot i sabent que la teva vida està en perill, l’aventura pel desconegut i el desafiament personal et fa tirar endavant i provar de superar un nou repte. Després de llegir aquest text només se una cosa i és que tots els muntanyencs que han mort en l’intent de fer cima a l’Annapurna han tingut una mort “dolça”, ja que han mort a la muntanya i fent el que més els agrada.

Per acabar citar una frase de Pierre de Coubertain sobre l’esport i que crec que té molt a veure amb aquest tipus de vida: Iniciativa, perseverança, recerca del perfeccionament i menyspreu del perill, aquesta és la definició d’esport per a una de les persones més influient en l’esport actual.

Feliu F.

A les 7:30 havia quedat amb Carlos per anar cap a Xerta, aquesta vegada seríem pocs, ja que Omar ha estat tot el final de setmana fotut i no estava en condicions. Ja li sabia mal no poder anar perquè també en tenia moltes ganes, però què hi farem?? Amb més ganes per la pròxima.

Però be, jo anava motivat perquè aquesta va ser la primera cursa que vaig fer, ara fa 3 anys, quan vaig començar a córrer. Fua!! Com passa el temps.

Bé anem per feina….un cop estem a Xerta, anem a buscar pitralls i a vore si veiem algú conegut x allí i clar com no poden fallar els canareus, que com sempre són els que n’hi ha més. Un cop tenim els pitralls i fem la xerradeta x allí, (per cert, tots pregunten què passa enguany amb els falduts que són cars de vore, jeje) ens anem a canviar i estar apunt per vore sortir les dones, que aquesta vegada sortien 15min abans. Donen la sortida i totes surten molt motivades. Al cap de no res ens fan ficar al corralet per al control de sortida i sortir a les 9:15.

Hora de sortida; sabia que seria una cursa dura, per la distancia i el calor que feia a les 9 del mati. Carlos em va dir que s’ho agafaria al seu ritme, suau al principi i desprès a vore vindre, així que jo vaig anar tirant també, no molt fort però al meu ritme. Sempre reservant forces per la pujada de la Coscollosa que és la pujada més forta i desprès encara queden uns 11km de patiment. Vaig anar tirant i trobant, com sempre, gent coneguda que ens movem pel grupet. Vaig arribar a dalt de tot de la Coscollosa en 2:08 min. La pujada aquest any se’m va fer més dura que els altres anys, però finalment a dalt estava. Ara tenia un bon rato de baixada i una hora i algo fins a Xerta anant tot bé. Sabia que lo més dur ja estava fet però no podia baixar la guàrdia perquè els últims km són els més traïdors i més si són plans, jeje.

Ja estic a l’últim avituallament, ja sé que ara sí que queda poca cosa. La última mitja hora va ser dureta ja que portes molt de cansament i amb la calor encara es feia mes dura. Però be, em trobo ja al canal, ara sí que ja queda poca cosa però, es el tram més dur per mi, l’asfalt. Em presento al poble amb la segona dona, i per fi entro per la línea de meta, 3:24.

Un altra acabada, cansat però satisfet. Vaig a fer una cola per recuperar i desprès un massatge que tot s’ha de dir “va ser el millor” que porto fet de totes les curses, gracies Sabi

Un cop fet el massatge, una dutxa i un altra vegada cap a la plaça. Ja anant cap allí em vaig trobar a Carlos, que em comenta que va ser molt dura, però va acabar content que això és l’important. Un cop a la plaça a intercanviar opinions amb la gent, va ser un recorregut molt ben senyalitzat, avituallaments perfectes i als llocs exactes i l’organització un 10.

Ara a recuperar per a la dels Reguers .20ga salut!!!!!!!

mon

Classificacions

Després de vàries curses de muntanya i de la decepció que va ser assabentar-me que als 10 Km H2O de Castelló sols havien 9,3 Km.; m’havia de provar en un 10.000 a veure com estava, i aquest si, homologat. Era l’excusa perfecta, per passar un cap de setmana genial, fira medieval a Alcanyís, hotel davant la Catedral, cotxes clàssics i cursa solidària per nens.

La cursa, pos no es va poder complir l’objectiu que era baixar de 40’; no vaig poder aguantar la llebra tota la estona, i encara que se que no era un 10 Km. per fer marca, si que em feia goig fer-la, és allò que sempre per dintre pensem, no? ; no hi ha excuses, a seguir entrenant…

Lo millor de tot, compartir una cursa de menys d’un Km amb Maria, guapíssim…

Temps oficial: 40’ 44” ;

Temps real: 40’ 38”   (4′ 04″ Km.)

http://www.10kalcaniz.es/

Propera cursa d’asfalt planejada: 

Mitja Marató Ajuntament de Vila-Real

Nota: gràcies a vosaltres, cada dia en som més, …

Mingo

On està el nostre límit?? Ahir més que mai vaig comprovar que no ho sabem. Per molt que pensem “això jo no ho podré fer mai”… no és veritat, simplement no ens ho hem proposat.
Per què us dic això?? Doncs perquè ahir vaig participar a la 8a Caminada de Resistència Riudoms-La Mola-Riudoms i encara no em crec ara que l’acabés i, molt menys amb el temps que ho vaig fer.
Ja feia temps que m’anava pel cap provar-ne alguna encara que fos en tota la calma del món i hagués d’estar 10 hores o més caminant. Vaig veure esta fa un parell de setmanes i, entre les de resistència, era de les més curtes (53,3 kms) així que m’ho vaig plantejar. Ho vaig comentar a alguns amics perquè no em veia en cor de fer-la sola, però per problemes físics o laborals no podien fer-la. Sabia que uns amics de Tarragona (Joan i Josep Mª) la feien però que portarien un ritme molt més alt per l’experiència que tenen, o sigue, que tampoc em serien de gran companyia durant la cursa. No sabia què fer i al final, l’últim dia d’inscripció em va agafar un atac de locura (de vegades molt necessari per estes coses!!) i em vaig inscriure.
Bueno pos, el diumenge a les 4.30 a l’aire (“qui m’hagués dit fa dos anys que a esta hora m’aixecaria per anar a córrer en lloc d’estar a l’Hangar l’hauria tractat de loco!!” jajaja!). Vam sortir de Tarragona a les 5.30 i a les 6.30 donaven la sortida.
Els primers 10km eren bàsicament asfalt i planer. Jo els volia fer caminant i guardant forces però Joan i Josep Mª em van animar a córrer a un trotet molt suau i els vaig seguir. Em sentia bé, així que vaig poder aguantar el seu ritme bastants km més. Al km 16,5 començava la primera pujadeta forta, pujada al Castell d’Escornalbou (preciós per cert!!). Va ser curta però intensa! I després baixadeta bona!!
D’aquí fins al km 26 vam anar fent xino-xano (als companys els vaig perdre durant aquest tram). No hi havia pujades dures, però anava reservant forces per la pujada més forta: la Mola!!Estava una mica cagadeta (vos ho he de confessar!) perquè els comentaris que m’havien fet no eren molt agradables, tot i això, ho vaig emprendre en ganes. Va ser dureta però molt xula…en alguns trams havies de grimpar i tot. I com no, molt, molt gratificant un cop dalt. El fet d’haver pujat allò, d’estar ja al km 30 (més de la meitat), les vistes espectaculars… no sé…no es pot explicar en paraules!
Un cop passat el que per mi era el més dur (primers 30km i pujada a la Mola), ja veia més clar poder-la acabar. A partir d’allí era tot baixada (menys una petita pujada a l’Ermita de la Mare de Déu de la Roca) i planer.
Durant tot aquest tram vaig anar fent en calma (trotant i caminant) i intentant fer-ho el més amè possible amb la gent que m’anava trobant. La pujada a l’Ermita de la Mare de Déu de la Roca (km 40) va costar una miqueta, més que res per tot el que ja portava damunt!! Però un cop dalt una altra vegada satisfacció (ja tenia un trosset més i només quedaven 13kms!!!!)…algo de menjar, beure, una miqueta de reflex als genolls que ja es feien de notar i a tornar-hi. D’allí fins a Montroig baixadeta traquil·la i molt bé però lo fotut van ser els últims 10km.
Entre el cansament que ja portava, el sol que començava a apretar (eren les 12.30), camins llargs d’asfalt, tot ple d’oliveres i conreus, molt avorrit, molts trams sola…ufffffff!!! Sort d’un noi que em vaig trobar al km 45 aprox, que m’animava a córrer, xerrava i vaig estar un ratet distreta (així no pensava en el mal de cames!!). Tant em va animar que al final el vaig deixar enrere . Xino-xano vaig arribar a Montbrió i allí ja em vaig començar a emocionar: entre els ànims de la gent, tots em deien que era la 3a noia (cosa que jo no tenia molt clar perquè me n’havien passat unes quantes), pensar que només em quedaven 5km… Vaig treure totes les forces que em quedaven (sincerament no se d’on!! però se veu que encara n’hi havia) i vaig poder fer els últims 5km casi bé tots trotant.
Quan vaig entrar a Riudoms no m’ho podia ni creure i quan vaig arribar a la plaça de l’Església no vaig poder contenir la llagrimeta que ja feia estona que volia sortir!!
A banda d’acabar-la (que era el meu objectiu principal!)…lo màxim ja va ser quan em van dir el temps i la posició que havia fet: 7h 35min i 4a de xiques. INCREÏBLE!! Els companys van fer: Joan 7h 05min i Josep Mª 7h 18min. Un poc més i els agafo!!
Buenooooo, quin rotllo vos he pegat…se nota que va ser llarga i que estava impacient per compartir l’experiència en tots vatros!! Encara hauria explicat més coses i en més detall però ja seria abusar!!

Va…ja acabo, ja acabo… només destacar el gran companyerisme que es respira en aquestes curses, gent que sense conèixer de res t’animen, t’estiren, fan riure i entre tots fem que aquells moments siguin el més agradables possible. Després te’n vas a casa i penses que no saps ni com es deien però estic segura que me’n recordaré d’ells almenys una llarga temporada!! I també donar les gràcies a Joan i Josep Mª per animar-me a anar i el seu suport durant els primers 25km.

CONCLUSIÓ … a partir d’ara queda PROHIBIT dir “això no ho puc fer o no ho podré fer mai”… si ens ho proposem podem fer el que sigui!! L’important és confiar i creure-s’ho un mateix!!

Salut i ànims a tots/es per continuar en este “mundillo” i fer-lo més especial de lo que ja és!!

Neus

A les 9:00h estabem al Parc de la Ciutadella, alusinats de tanta gent que anava arribant. A les 9:45h ens vam ficar al nostre calaix de primera participació i en això que sentiem una veu coneguda que estaba presentant la cursa i alguns dels participants famosos k hi van assistir, era la Beth!!! ens va fer cantar L’EMPORDAR de Sopa de Cabra i amb un 10,9,8,7,6,5,4,3,2,1,i 0 va donar el tret de sortida. 18.000 runners quina passada, tots els carrers de Barcelona plens de gent animant i al tram final música a tope increïble quin ambient!!! per a repetir. Natros vam anar els 4 junts disfrutant de la cursa llàstima k només van ser 10 km i amb 54 min ja sabia acabat. Tot perfecte!!!

* Encarna, Albert, Enric i Cèlia *

Classificacions

La recompensa de l’esforç, la màgia de les endorfines

Això és lo que defineix millor la cursa de bombers 2010 pa mi, i lo que crec que mos manté en aquest “mundillo” a tots los que hi estem ficats (i jo m’hi incloc atrevidament, tot i que corro moooooooooolt de tant en tant!). La veritat és que amb independència de si passen dies, poques setmanes o molts mesos, entre una cursa i un altra que pugues fer, la sensació final, la de l’arribada, la d’haver superat el repte (sigue este tant discret dels 10km, o el més dur d’ells) mai es paga amb res, ni s’explica amb paraules, senzillament s’ha de sentir! Ara fa més de 5 anys vaig estar una temporadeta corrent i entrenant, i anant a alguna cursa. La primera va ser la de bombers de no recordo quin any Des de llavors, no he tornat a entrenar de forma regular, per unes coses o altres. Però este any era una oportunitat perfecta pa “vore que tal aguantava” 10 km, i sobretot, una excusa perfecta de trobada en los amics que si que corren amb més freqüència. Lo meu objectiu era fer-la, sense pensar en temps, i sobretot, disfrutar-la. Vam sortir junts en Domi i Neus, i vam intentar anar tots “a la par”. Neuetes estirava un miqueta més, sobretot los últims quilòmetres, i Domi anava al nostre ritme, per allò de fer-la tots junts i perquè té lo genoll xungo. Jo…només dir-vos que… Tot i que vaig acabar-la, per allò de que quan te proposes algo no pots dixar-ho a mig fer, vos juro que en vaig tindre ganes de parar més d’una vegada! Lo cabet és tant important i s’ha d’entrenar tant com lo físic, i este constava més de mantindre “a to” que les cames, que anaven fent! De totes formes, lo fet de tenir a Domi i Neus corrent tots a una, los moments de “pell de gallina” quan passes per punts on hi ha animació de qualsevol tipus i los ànims de la gent, són com dosis de glucosa d’absorció ràpida, que fan que tragues energia d’on no la hi ha! Vaig disfrutar molt la cursa, i molt i molt les sensacions de després: la recompensa de l’esforç, la màgia de les endorfines!!! És curiós com després de tant de temps sense còrrer, acabes la cursa, parlant de la pròxima  A vore si és veritat

9.15h. Dia gris, sense Sol, però tampoc plou. Ens trobem al parc de la Ciutadella, el qual està ple d’atletes uniformats amb la samarreta-dorsal blava de Nike, escalfant i fent els estiraments previs al que serà la 12na edició de la Cursa de Bombers de Barcelona. Allí em trobo a Domingo Nofre, Carme Martin i Neus Gil. M’alegro molt de vore’ls. Les sensacions prèvies a la cursa són de molt nerviosisme. Cadascú intenta aprofitar els pocs minuts que falten per la cursa per fer diverses coses com: escalfar, estirar, hidatar-se, anar a alguns dels Poli-klyn (que tot i haver-ne molts, es queden curts davant dels milers de participants que en volen fer ús en els últims minuts. Aiii els nervis…).

9.45h. Hora d’anar fins a un dels 8 calaixos amb que s’ha dividit la sortida. Segons el braçalet de color verd, em toca entrar al calaix SUB 45’, on hi ha els participants que estimen que realitzaran els 10 Km en menys de 45’. Entrem per una petita obertura que hi ha a la valla. Ens miren els braçalets i cap a dins. Quins nervis, ja no hi ha marxa enrere. La gent no para de saltar, no sé si escalfa o ho fa per l’emoció. Sentim la veu de Beth, que és a dalt d’una plataforma i amenitza els últims minuts amb unes paraules d’ànim mesclades amb el famós ‘Nascut entre blanes i cadaqués’ de Sopa de Cabra, que surt a milers de Watts de potència d’uns grans altaveus que formen l’arc de sortida. Els ànims s’encenen, una càmara unida a un braç robòtic recorre de prop els caps dels atletes que salten cap a ella al ritme de la música. L’ambient és espectacular i de sobte comença el compte enrere.

10.00h. Un 10 apareix en la pantalla gegant… la gent calla. Ha arribat el moment… 3, 2, 1 i SORTIDA. Per la pantalla apareixen ara les imatges de la èlit, entre els quals hi ha el guanyador, el kenià Kiprono Menjo amb un temps de 27’04”, que surt disparada com si estiguessin als San Fermín. Començo a caminar al principi, cada vegada més ràpid, fins que al minut 2 aprox. passo per baix de l’arc de sortida al ritme de Black Eyed Peas. El xip que porto cordat a la sabatilla es posa en marxa. A partir d’aquí començo a córrer. Les sensacions són bones, així que jo i el meu company decidim aprofitar-ho i avancem a molta gent a un ritme de 4’40”/Km fins al punt quilomètric 2,5, el qual es troba a uns 15 metres més alt que la sortida. A partir d’aquí m’ho emprenc en més calma ja que si continuo així no arribo a meta. El meu company continua fort i el perdo prompte de vista. Baixo la velocitat fins al meu ritme habitual i faig el que em queda de cursa envoltat de la grata companyia de la resta de participants. Ara són alguns dels altres els que em passen a mi, però no m’importa i continuo sense estressar-me. Intento gaudir del fet d’estar corrent per les grans avingudes de Bcna i tinc el plaer de saltar-me els semàfors en roig sense que cap cotxe m’atropelli J. Al cap d’uns metres avanço a un xic que fa la cursa amb cadira de rodes. M’uneixo als aplaudiments dels companys i li donem ànims, ja que s’ho mereix. Al km 4 tenim avituallament d’aigua. Pego 4 glops sense parar de córrer i la resta me la tiro pel cap. Un cop refrescat tot es veu d’una altra forma. Continuem per la Gran Via de les Corts Catalanes. La gent ens anima, tot i que no n’hi ha molta. Passem el km 5. Vaig bé, encara que intento no exprimir-me massa, així que continuo a un ritme de 4’54” fins al Km 7,5. En aquest últim parcial la gent comença a animar-se i a augmentar el ritme, que va feliçment acompanyat per una lleugera pendent negativa que ens portarà fins a meta, així que “apreto” les dents i em disposo a gastar tot el “fuelle” que em queda. Ens encarem a la baixada de la Via Laietana. Davant meu una marea blava formada per més de 3000 persones es mescla amb el ritme imposat pels tambors i els xiulets. És impressionant. Ara sí, la gent anima. És el moment de fer l’últim spring i de donar-ho tot, fins i tot pujo dalt de la vorera per avançar a gent que tinc al davant. Per un moment me’n dono compte que no controlo les cames, sinó que aquestes es mouen a ritme de batucada. Em poso a un ritme de 4’37”, el qual no amollo fins al final. Passo per meta esgotat, però feliç.

Posició absoluta: 4944. Posició categoria: 1982. Temps real: 47’42”. Ritme mitjà: 4’47”. Sensacions: Content amb el temps, ja que és la meva primera cursa d’asfalt. Ara a seguir millorant i a gaudir al màxim de l’ambient de les curses. Felicitar als organitzadors, als participants i a Nike, per la iniciativa Run for Red, que corre contra la SIDA.

* Ruben Soriano *